El país que volem

Tots estem d'acord que vivim un temps tan apas­si­o­nant com excep­ci­o­nal, i és nor­mal que men­tre vivim i actuem no tin­guem temps per cons­truir el relat, ja ho farem, però això no és excusa per no haver-ho fet mai. Però més enllà del que estem vivint, i des de fa molts anys, trobo a fal­tar pro­pos­tes con­cre­tes i clares sobre el nos­tre futur més enllà de l'expressió del nos­tre anhel d'inde­pendència. Inde­pendència per fer què?

L'any 1993 vaig pas­sar divuit mesos als Estats Units per estu­diar la força del somni ame­ricà, que no és més que el seu relat naci­o­nal. Em pro­po­sava demos­trar com aquest relat naci­o­nal va con­tri­buir i con­tri­bu­eix a crear, fixar, rea­fir­mar i, sobre­tot, divul­gar i inter­na­ci­o­na­lit­zar la iden­ti­tat nord-ame­ri­cana. George Was­hing­ton va escriure les pri­me­res línies del relat quan va dir: “Amèrica s'obre per aco­llir els per­se­guits i opri­mits de tots els països i de totes les reli­gi­ons.” A par­tir d'aquí, tot el que havia de fer qual­se­vol per­sona per arri­bar a ser ciu­tadà d'aquell nou país era adqui­rir un com­promís ferm amb les idees uni­ver­sals de lli­ber­tat, igual­tat i repu­bli­ca­nisme i accep­tar el sis­tema de valors con­sen­suat que s'anava adap­tant a les diver­ses èpoques i cir­cumstàncies. Fins avui.

No es trac­tava de valors exclo­ents (amb la gran con­tra­dicció dels indígenes, que eren con­si­de­rats part del pai­satge i eli­mi­nats quan moles­ta­ven, ni de la con­tra­dicció de l'escla­vatge amb aquests valors uni­ver­sals); es trac­tava d'adqui­rir con­sen­sos bàsics sobre com havia de ser el país que s'anava cons­truint, dei­xant de banda, o per més tard, pica­ba­ra­lles ideològiques i llui­tes de poder. Es par­lava del valor del tre­ball, de l'auto­con­fiança, de l'opti­misme col·lec­tiu, de la coo­pe­ració i l'ajut mutu impres­cin­di­ble, del rebuig a l'Estat i a l'Església com a jerar­quies proveïdores del sen­ti­ment de soci­e­tat expe­ri­men­tal, de la força d'un nou començament. Perquè una cosa que tenien clara és que no volien la inde­pendència per repro­duir el món que havien dei­xat enrere.

El procés de cons­trucció de la iden­ti­tat nord-ame­ri­cana, perquè ells, a part de cons­truir un nou país, també havien de cons­truir una iden­ti­tat a par­tir d'orígens i cul­tu­res molt dife­rents, va ser un procés no lineal, de síntesi i de cre­ació de con­sen­sos entre els seus mem­bres; i la idea de tren­car amb un pas­sat ofe­ga­dor i el somni d'un futur millor va ser el con­sens mínim neces­sari. Això sí, a par­tir d'un debat comú sobre el que volien ser i esde­ve­nir.

La pre­sen­tació del Lli­bre Blanc sobre el futur d'Escòcia de la mà del pri­mer minis­tre Alex Sal­mond i de la vice­pre­si­denta Nicola Stur­geon m'ha fet pen­sar un cop més en nosal­tres i les nos­tres difi­cul­tats per expres­sar, seri­o­sa­ment i de manera con­creta, què volem fer amb la inde­pendència. Ells ho han fet, sense por, tot i no tenir una majo­ria clara inde­pen­den­tista i, per tant, la neces­si­tat impe­ri­osa d'ampliar el ven­tall pel “sí”. Ho han fet res­po­nent, en quasi 700 pla­nes, a 650 pre­gun­tes sobre les opor­tu­ni­tats que pot tenir el “sí” si gua­nya la inde­pendència en el referèndum el pro­per 18 de setem­bre, dei­xant molt clars els pas­sos que caldrà seguir en el període de tran­sició de divuit mesos entre un pos­si­ble vot favo­ra­ble i la decla­ració ofi­cial, el 24 de març del 2016, i posant l'èmfasi en com tot això afec­tarà en la vida quo­ti­di­ana de la gent. Ells matei­xos han defi­nit el Lli­bre Blanc com el pla més deta­llat de qual­se­vol nació cap a la inde­pendència.

Per què ens costa tant a nosal­tres expres­sar i con­sen­suar el nos­tre propi relat, que no és més que el nos­tre propi futur? Vull pen­sar que algú ho està fent, i si no és així, posem-nos-hi, perquè aquest temps excep­ci­o­nal que vivim no durarà sem­pre.