El viatjant

El pre­si­dent, Artur Mas, ha hagut de con­tes­tar a les crítiques que des de l'uni­o­nisme i des de Madrid se li fan pels seus viat­ges a l'estran­ger. Si no és per incul­tura és per mala fe que els crítics veuen aquests viat­ges pres­cin­di­bles i com unes des­pe­ses supèrflues. Tot i la moder­nit­zació que Espa­nya ha expe­ri­men­tat des de la democràcia i l'entrada a l'UE, encara hi ha una crosta molt pro­funda en l'ima­gi­nari dels òrgans de poder espa­nyol que no han superat l'Espa­nya autàrquica, tan­cada i reserva de l'espi­ri­tu­a­li­tat mun­dial, que havíem estu­diat en l'assig­na­tura de For­mación del Espíritu Naci­o­nal, que tant enyora el minis­tre José Igna­cio Wert. Una prova clara d'aquest tan­ca­ment res­clo­sit del pas­sat és que cap dels pre­si­dents del govern espa­nyol que ha tin­gut la democràcia han par­lat idi­o­mes. Allò que avui qual­se­vol empresa exi­geix a l'hora de con­trac­tar, que com a mínim el can­di­dat parli anglès amb fluïdesa, per ser pre­si­dent espa­nyol, és irre­lle­vant.

A Cata­lu­nya, lle­vat de l'ano­ma­lia de José Mon­ti­lla, tots els pre­si­dents han par­lat idi­o­mes i tots han estat capaços de fer una con­ferència a qual­se­vol Cam­bra de Comerç, Fòrum o Uni­ver­si­tat estran­gera. A Cata­lu­nya ja des de sem­pre s'ha tin­gut clar que el nos­tre món és el món i, per tant, seria impen­sa­ble tenir un alt res­pon­sa­ble sense uns mínims de for­mació i d'idi­o­mes per anar pel món mínima­ment equi­pat.

El pre­si­dent Mas segueix la tra­dició cata­lana i surt a l'estran­ger amb empre­sa­ris i pro­mo­ci­ona el país i l'eco­no­mia. És un fet que la gent nor­mal entén com una inversió impres­cin­di­ble en un món glo­bal, men­tre que els resis­tents de la marca Espa­nya hi veuen turisme i des­pesa; o pot­ser el que tenen és enveja, vés a saber. És la diferència entre els que van per feina i els que espe­ren la sub­venció.

Però fins i tot quan acu­sen de mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos, els argu­ments de la com­pa­ració com a rèplica són tan pode­ro­sos que evi­den­cien la seva mala fe i les seves feble­ses.

El pit­jor que ens podria pas­sar a nosal­tres i a la nos­tra eco­no­mia és espe­rar l'aixo­pluc de la desa­cre­di­tada marca Espa­nya, i l'ajut d'un pre­si­dent que, fins avui, no hem vist mai que faci cap con­ferència ni que par­ti­cipi en fòrums econòmics inter­na­ci­o­nals. Si volem ser un país de pri­mera i ven­dre'ns al món com un país de pri­mera, també neces­si­tem mos­trar-nos amb capa­ci­tat de gestió i d'inter­lo­cució de pri­mera. I ho estem asso­lint. Els con­tac­tes entre empre­ses cap­da­van­te­res en conei­xe­ment i inno­vació, així com en cen­tres d'inves­ti­gació i recerca, i els con­ve­nis sig­nats o els que s'estan nego­ci­ant, mos­tren l'eficiència d'aques­tes polítiques. La for­ta­lesa inter­na­ci­o­nal d'un país petit és molt direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la for­ta­lesa i al poten­cial de la seva capa­ci­tat empre­sa­rial, la seva indústria i el seu conei­xe­ment. I com que tenim tots aquests ingre­di­ents i els volem poten­ciar, és impres­cin­di­ble tenir una política exte­rior pròpia.

És clar que aquesta política exte­rior cata­lana, que no és nova i que, lle­vat de Mon­ti­lla, tots els pre­si­dents l'han tin­gut, ara aixeca més recels pel moment polític en què estem. És un fet que des d'aquesta set­mana Mari­ano Rajoy ens ha inter­na­ci­o­na­lit­zat. Els con­tac­tes a Vílnius entre Mari­ano Rajoy i David Came­ron par­lant d'Escòcia i de Cata­lu­nya demos­tren que aquesta apa­rença de tran­quil·litat que s'atri­bu­eix al pre­si­dent espa­nyol és falsa i que la pro­cessó va per dins. Tam­poc no s'ha bus­cat un pos­si­ble aliat gaire creïble perquè el pri­mer minis­tre britànic ha promès fer un referèndum per sor­tir de la UE. Això li afe­bleix con­si­de­ra­ble­ment l'argu­ment de la por. A més, després del fracàs de la UE per incor­po­rar Ucraïna, encara afe­bleix més la teo­ria de l'expulsió que s'esgri­meix con­tra Cata­lu­nya.