‘Migranland'

Memorable, va escriure l'Imma Merino. Segur que els que l'hem vist ara tenim una altra perspectiva sobre el món de la immigració, deia en Joan Ventura. I tots els que me n'han parlat ho han fet amb llum a la mirada. A Migranland els havien sotmès a l'experiència simulada però colpidora del viatge esperançat que emprenen els immigrants cap a terres que queden més enllà del risc i de les hostilitats. L'angoixa dels controls, els crits, la solitud, els indicis amenaçadors de la violència, l'obscuritat, els sorolls de la por, les preguntes en llengües que no s'entenen però que cal respondre, l'absència dels referents que proporcionen una mínima seguretat.

Va ser, és clar, una aproximació inevitablement epidèrmica però que pretenia estovar durícies i deixar l'ànim dels espectadors preparat per situar-se sota la pell dels 14 immigrants que els relatarien històries de la seva experiència migratòria. Episodis de vida però també dels vicis i virtuts de les nostres societats. És tan fàcil entendre, commoure's i travar complicitats amb aquells a qui es considera en la seva dimensió humana, com odiar les caricatures fetes amb el traç gruixut dels prejudicis i les aprensions.

A Migranland em diuen que s'oferia la possibilitat de dignificar i humanitzar l'experiència de la migració i esdevenir, així, més dignes i humans tots plegats. Un espectacle, doncs, magnífic per a una clientela en la qual m'imagino que no sovintejaven immigrants i un tractament molt idoni per als falcons que viuen aquestes coses des de certeses paranoiques.

Però això, com el Gran Recapte, o com La Marató, hauria de transcendir la possibilitat de recrear-nos, complaguts, en els nostres bons sentiments. Ja que ho finançava l'Obra Social de La Caixa, si es volen estalviar els legítims retrets de fariseisme, convindria que en la seva obra econòmica, política i financera –de fet, la seva obra social més remarcable– predominessin els mateixos principis ètics.

I si hi van assistir alcaldes dels que tanquen fons públics per impedir que els pobres se'n serveixin i donar carnassa als racistes de PxC, estaria bé que ho reconsideressin; i si hi havia partidaris d'escatimar recursos públics a les polítiques que compensen les desigualtats, polítics dels que animen la reconversió dels treballadors dels serveis socials en la policia dels pobres que ha de retallar prestacions, o defensors de la necessitat de sotmetre els beneficiaris de la nostra solidaritat a humiliacions i gimcanes burocràtiques, potser que s'avergonyissin i fessin allò del propòsit d'esmena.

La immigració pot tenir moltes cares, però hauríem de tenir present que perquè predomini la cara amable del cor Àkan, per fer possible el seu petit i emotiu miracle, cal practicar, com a mínim, el seu model d'acollida. Depèn de nosaltres: de les obres de teatre, dels públics, del discurs i l'acció política, de les obres socials i, sobretot, de si som capaços d'organitzar-nos col·lectivament sota els principis de la solidaritat i la justícia, o si preferim, simplement, alleugerir la consciència amb cerimònies de purificació.