Les carreteres de l'Estat a Catalunya són Catalunya

El menyspreu que reiteradament mostra l'Estat espanyol per les llengües de territoris que considera que formen part del seu estat però que no són la llengua castellana arriba sovint a nivells de paroxisme. Un exemple el tenim a les carreteres que travessen Catalunya que són de titularitat estatal. En aquestes vies, les autoritats espanyoles s'estimen més retolar una part dels indicadors toponímics en llengua francesa, la qual, que se sàpiga, no és oficial a l'Estat, que no pas en català. Així, per exemple, els ciutadans catalans en pocs metres podem passar d'una carretera en què de Perpinyà se'n diu «Perpinyà» a una altra on el topònim passa a ser Perpignan sense cap mania. Aquesta situació, a més de demostrar l'absurditat de la pruïja administrativa espanyola per bandejar el català, representa una falta de respecte absolut per la llengua pròpia del país que travessa la carretera.

El raonament legalista i tècnic que esgrimeix el subdelegat del govern, Francesc Francisco-Busquets, no fa altra cosa que confirmar les maneres d'administració colonial insensible a la realitat que cada cop més retraten les estructures de poder dependents de l'Estat a Catalunya.

Lluny de semblar anecdòtic, el cas de la toponímia a les carreteres és un exemple més, un de tants, que situa l'administració de l'Estat com un poder públic que en els àmbits simbòlics es mou entre la indiferència i l'hostilitat, mentre que en el terreny pràctic oscil·la entre la inoperància i la incompetència, sense anar més lluny en les mateixes carreteres que, com l'N-II a les comarques gironines, fa anys que arrosseguen una situació de provisionalitat indigna, i indignant, i de traçats infames.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.