La ultradreta treu el cap
L’alçament de Vox com a nou referent polític a Espanya es pot veure com una novetat formal, però no com un canvi substancial, ni una sorpresa. La ultradreta ha existit sempre i ha tingut un paper rellevant a les institucions, centres de poder i lobbys econòmics. La Transició només hi va posar sordina i una marca acceptable per a la incipient cultura democràtica. Que aquest cap de setmana Vox hagi marcat múscul polític omplint el pavelló de Vistalegre concorda absolutament amb la impunitat dels crims franquistes, la pervivència del Valle de los Caídos, la Fundación Francisco Franco, el búnquer judicial o la mateixa corona, entre d’altres.
Atribuir al sobiranisme català el fenomen Vox és com responsabilitzar els jueus de l’antisemitisme o les dones del masclisme. El seu guió és anticatalanista, però també masclista, xenòfob i homòfob; propugna les deportacions en massa, la cadena perpètua, la supressió de la llei de violència de gènere o la de totes les autonomies, i la banda sonora inclou el ‘A por ellos’ i el ‘Puigdemont a prisión’, però el que hi regna és ‘El novio de la Muerte’, l’himne de la Legió. El somni de sotmetre i assimilar Catalunya, liquidant la seva identitat nacional i entitat política té centenars d’anys i és transversal a Espanya; només varien el to i el grau d’hostilitat.
El món de Vox, com el de Ciutadans, ha residit durant dècades sota el paraigua del PP de Fraga i d’Aznar, i ara emergeix amb perfil propi, com ha passat i està passant en altres països. Pablo Casado és ara l’aposta ultraradical dels populars per compactar de nou el vot de dretes, al preu de concedir al PSOE tot l’espai del centre polític. Més enllà de si ho aconsegueix o no i quan, la qüestió de fons és quants passos enrere està disposada a fer la societat espanyola en termes de democràcia i progrés social.