El deutor particular, menys protegit que l'empresarial
La petició de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, que reclama una reforma legislativa que declari extingit el deute un cop l'entitat financera s'hagi adjudicat en subhasta l'habitatge del particular que ha deixat de pagar el préstec, és justa de totes totes, ja que el desequilibri entre les dues parts és abismal. Bancs i caixes van ajudar a inflar la bombolla immobiliària concedint préstecs per imports molt superiors als reals dels habitatges, i quan la situació va esclatar els papes Estat i Banc Central Europeu hi van abocar el cove dels ajuts: el primer, oferint-se a comprar hipoteques impagades i a donar crèdit a les caixes perquè tot i ser el seu negoci no són capaces de trobar-ne per finançar-se l'aprimament; i el segon, donar crèdit barat i il·limitat només amb la «garantia» d'aquestes hipoteques que no es cobren. En contrast, el client es troba amb un deute lligat a un actiu que val molt menys que quan el va comprar, de manera que perd l'habitatge i continua devent la diferència a l'entitat financera.
Donar la possibilitat al particular d'entregar l'habitatge a canvi de saldar el deute equilibraria una mica la situació, a més que obligaria les entitats financeres a pensar-s'ho dues vegades abans de donar crèdit basat en taxacions inflades. Però encara que això es faci, es mantindrà el desequilibri general entre particulars i empreses, i no només en el sector financer. Cal regular la suspensió de pagaments dels particulars, que responen amb tots els seus béns i ingressos actuals i futurs quan deuen quelcom a una empresa, mentre que els propietaris empresarials –si és societat anònima o limitada– tenen la seguretat que ningú els tocarà res més enllà del capital social aportat.
