Trànsit i les raons per justificar la «zona 80»

La limitació de la velocitat a 80 km/h als principals accessos a Barcelona ha tingut des de bon començament, fa dos anys, defensors i detractors. Els uns i els altres han intentat carregar-se de raó amb arguments més o menys sòlids però que finalment la realitat ha demostrat que són fràgils. Els detractors consideren que és un mecanisme encobert del govern per recaptar diners amb els radars amagats, i troben igualment exagerada la limitació a 80 en zones on hi ha dos, tres i fins a quatre carrils per circular. Els defensors, en canvi, intenten justificar la mesura primer amb arguments ambientals i després amb arguments que tenen a veure amb la seguretat. El que n'ha fet una defensa més aferrissada és el Servei Català de Trànsit, el director del qual, Josep Pérez Moya, aquesta setmana ha reiterat que la mesura «és un valor que no es pot discutir». Que és un valor, d'acord, però que no es pot discutir ja és més qüestionable. Sobretot tenint en compte que el mateix govern ha anat variant d'arguments per defensar-la. Primer va ser la millora de la qualitat de l'aire, que superava tots els indicatius europeus. Després d'intuir, perquè no hi haurà resultats definitius fins al juny, que en aquest camp poca cosa hi fa la limitació a 80, va sortir l'argument de la seguretat. En aquests dos anys la mortalitat en aquests trams s'ha reduït a la meitat. De sis morts l'any s'ha passat a tres. Un fet que també demostra que aquestes zones es poden considerar punts negres de la xarxa viària catalana. Qualsevol mesura per fer reduir el nombre de morts és benvinguda, però la realitat clama una mesura més flexible en determinades hores del dia en què no té cap sentit limitar tan a la baixa la velocitat, si no és per afany de recaptació.