Fidel Castro torna per no dir res

Fidel Castro va tornar a comparèixer ahir davant del Parlament cubà, per primer cop en els últims quatre anys, concretament des que va cedir el poder al seu germà Raúl per motius de salut. El Comandante va fer la seva aparició pública amb el seu uniforme característic
de color verd oliva i la coreografia populista habitual en aquests casos, amb aplaudiments unànimes i obedients de l'auditori, com és indefectible en les aparicions públiques del pare de la Revolució Cubana des que va accedir al poder, ja fa més de mig segle.

Va ser un discurs breu i buit, el que va pronunciar ahir en seu parlamentària el líder del país antillà. Una arenga de poc més de vint minuts que resulta força sorprenent comparada amb les inacabables peroracions doctrinàries a què aquest dirigent de verb fàcil i florit tenia acostumats els auditoris. Sense cap mena de dubte, aquest fet no és una qüestió merament anecdòtica, sinó que evidencia la fragilitat de la salut del dictador, que va obligar-lo a cedir el poder a Raúl Castro el 2006 i que ha motivat que, d'aleshores ençà, les seves aparicions públiques hagin sigut comptadíssimes i poca cosa més que de caràcter testimonial.

Castro va evitar en tot moment fer referència a la situació interna de Cuba, cosa que era de preveure en un líder que fa temps que ha perdut la capacitat de regenerar un país que viu en un estat d'esclerosi política des de fa dècades, en bona part causada pel despietat bloqueig nord-americà, però sobretot mantinguda per la incapacitat de Castro i el seu entorn d'adaptar-se a les noves conjuntures polítiques sorgides amb la fi de la Guerra Freda. En la seva intervenció d'ahir, el líder cubà va preferir fugir d'estudi amb enrevessades argumentacions sobre política internacional i crides al president dels Estats Units que causen poc menys que vergonya aliena. Una demostració més, si en calia una altra, de la desintegració d'un règim personalista que ha emmalaltit físicament i políticament.