Els miratges que enlluernen el PP

Enmig de la crisi interna més gran de la seva història, el Partit Popular ha encimbellat Alberto Núñez Feijóo com a substitut de Pablo Casado amb el miratge d’una unanimitat que no es creu ni el mateix candidat. L’acte de presentació de l’aspirant a la presidència estatal del partit va anar acompanyada d’ovacions i assentiments que reflectien les ganes de girar full després de l’esperpèntica defenestració de Casado. Però, més enllà del discurs moderat amb què Feijóo ha afrontat aquesta nova fase i més enllà també del desig que el proper congrés es focalitzi en la seva única candidatura, la veritat és que el PP continua tenint el principal enemic a casa. Segurament per això les primeres declaracions amb què l’actual president de la Xunta gallega ha acompanyat el seu pas endavant desprenien un aire més de resignació que no pas d’entusiasme: “Aquesta és una decisió precipitada però meditada, que no ha estat ni buscada ni ambicionada; em sento amb l’obligació institucional i moral de posar-me a disposició del meu partit i el meu país.” Unes paraules amb què, segurament sense proposar-s’ho, Feijóo ha fet un exercici de transparència anímica. Certament, els maldecaps que li han caigut al cim –ara en una situació encara més complicada que la primera vegada que va rebutjar la mateixa oferta– donen al seu imminent nou càrrec un gust agredolç. Sobretot pensant que la seva formació manté oberts fronts interns i externs. D’una banda, el torcebraç que tard o d’hora li plantejarà la presidenta de la Comunitat de Madrid, una Isabel Díaz Ayuso amb ambicions renovades després d’haver guanyat de manera tan contundent la batalla contra Casado. En aquest sentit, la crisi que ha reduït a dos diputats la representació popular al Parlament de Catalunya recorda a Feijóo que té la casa per endreçar. I aquest és l’altre miratge que els enlluerna: que amb ell al capdavant el PP pot arribar a ser un altre partit. Com si canviant el líder es guarissin totes les contradiccions i les lluites caníbals. Quant al front exterior, Vox saliva veient la desesperació dels populars per trobar lideratges i retenir votants.