Les lliçons de l’ingrés a l’OTAN
El quarantè aniversari de l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN ha servit de doble recordatori. D’una banda, hem pogut revisar les poc edificants maniobres polítiques que van acompanyar-lo, des de l’oposició interessada de la dreta espanyola fins a la cínica tombarella del PSOE, que va dur la sortida al programa electoral i finalment va abraçar la continuïtat amb un referèndum clarament condicionat per una pregunta tramposa. D’altra banda, hem pogut constatar també com, malgrat el pas dels anys, la política de blocs militars lligats a les grans potències mundials continua condicionant els diferents governs europeus igual que passava en la Guerra Freda. La invasió russa a Ucraïna ha estat, en aquest sentit, l’excusa perfecta per reforçar el discurs més favorable a la indústria de l’armament. I el resultat col·lateral, més enllà de la cruesa dels combats a les portes de la Unió Europea, ha estat l’expansió de l’Aliança Atlàntica amb la incorporació de nous estats que han abandonat la tradicional neutralitat. En temps de la globalització econòmica, la guerra acaba sent també companya de viatge forçosa i el pànic que genera, una eina renovada al servei dels que sempre han mogut els fils.
Per això hem assistit també al lamentable espectacle de la demonització de les posicions pacifistes exposades des d’una esquerra radical que es nega a ser arrossegada pel discurs oficial. Una esquerra hereva precisament dels moviments contraris a les guerres que quaranta anys enrere encara alimentava els programaris polítics de formacions com el PSOE. No n’hi ha prou d’argumentar el caràcter dissuasiu d’una organització militar que exerceix la funció de contrapès a les altres potències nuclears. Ni tampoc ens podem resignar a assimilar l’opció militar com a única resposta als conflictes internacionals. Cal reforçar el paper de les Nacions Unides, un organisme que ha quedat ben retratat davant la guerra a Ucraïna: justament l’invasor és el mateix que té poder de veto en les decisions que s’hi prenen. Renunciar-hi és renunciar també a la possibilitat de viure veritablement en pau.