Un any dels indults: res a celebrar

L’únic aspecte posi­tiu dels indults apro­vats pel govern espa­nyol és que nou acti­vis­tes soci­als i polítics empre­so­nats per ven­jança ideològica han dei­xat la presó, allà on no hau­rien entrat mai si l’Estat espa­nyol tingués més arre­lats els prin­ci­pis democràtics que el pòsit del tota­li­ta­risme. L’indult és una millora per­so­nal indis­cu­ti­ble, assu­mida pels matei­xos pro­ta­go­nis­tes tot i que la petició no va sor­gir d’ells. Però la mateixa natu­ra­lesa de la mesura de gràcia, par­cial i revi­sa­ble, la con­ver­teix en com­ple­ment de la sentència del Suprem. És a dir, els indults són un ele­ment coac­tiu i repres­siu tant per als seus bene­fi­ci­a­ris com per a tot el movi­ment inde­pen­den­tista, avui dia encara amenaçat per mul­ti­tud de cau­ses ober­tes en un gra­pat de jut­jats. El fons polític queda al des­co­bert amb la revisió per part del Suprem del rebuig al recurs del bloc de la dreta con­tra els indults. Un sim­ple canvi de magis­trat per jubi­lació ha alte­rat la cor­re­lació de for­ces en la sala ter­cera i els núvols es tor­nen a pin­tar en l’horitzó. Si bé en l’àmbit per­so­nal els indults han obert la porta de sor­tida de la presó, des d’una òptica de país no hi ha res a cele­brar: tot està per fer en la tor­nada dels exi­li­ats i el sobreseïment dels pro­ce­di­ments que for­men la gran causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme.

El govern Sánchez va uti­lit­zar els indults com a ins­tru­ment per a la seva agenda del ‘reen­cu­en­tro’. Un any després es poden fer dues cons­ta­ta­ci­ons. En pri­mer lloc, que aquell plan­te­ja­ment pre­te­sa­ment seduc­tor cap a l’inde­pen­den­tisme no només no ha fomen­tat cap retro­ba­ment –la taula de nego­ci­ació no exis­teix, la repressió no cessa, l’espi­o­natge amb Pega­sus s’ha tapat impúdica­ment, l’exe­cució pres­su­postària és una ver­go­nya i és pre­fe­ri­ble renun­ciar a uns Jocs Olímpics abans que fer-los a Cata­lu­nya–, sinó que tam­poc ha jugat a favor dels socis de govern espa­nyol, que col·lec­ci­o­nen des­fe­tes elec­to­rals. I en clau cata­lana, si es trac­tava d’aco­qui­nar els indul­tats, un any després es pot afir­mar que cap s’ha des­dit del que va fer i que els que man­te­nen una presència pública ho fan mani­fes­tant-se sense cap por.