El Regne Unit, abocat a les urnes
Tot i que després de l’abrupta dimissió de la fins ara primera ministra, Liz Truss, encara conservi una sòlida majoria parlamentària, el Partit Conservador britànic ha d’assumir que la crisi governamental no es pot superar amb un simple relleu del càrrec. El nivell de descrèdit acumulat després de dues dimissions consecutives al capdavant de l’executiu ha portat la dreta a un carreró sense sortida. Boris Johnson es va veure obligat a deixar-ho córrer envoltat de tota mena d’escàndols, i ara Truss ha seguit el mateix camí de forma meteòrica, incapaç d’impulsar un programa econòmic coherent enmig d’una històrica situació d’emergència. Que un tercer candidat torni a agafar les regnes sense cap més tràmit no sembla una recepta gaire seriosa, estant en joc com està l’estabilitat del sistema, ja compromesa a conseqüència de les turbulències originades pel ‘Brexit’.
L’esmena a la totalitat que els mercats financers van fer al programa de retallades impositives a les classes més afavorides significa, en aquest sentit, no només una bufetada a la dona que aspirava a emular Margaret Thatcher, sinó un torpede a la línia de flotació de les receptes liberals del partit. Allò que els polítics no van saber llegir, la necessitat indispensable de garantir el dèficit públic davant l’amenaça de recessió mundial, els mercats es van encarregar de recordar-ho amb contundència. Pretendre fer com si res després d’apartar el ministre d’Economia i de llençar a la paperera el programa sencer va ser una frivolitat que, malgrat la seva resistència inicial, ja va sentenciar Truss. Però en la seva caiguda ha arrossegat també la posició del seu propi partit, dividit entre els partidaris de cedir a la pressió ambiental i convocar eleccions, o de continuar endavant peti qui peti. Segurament la cita electoral és ineludible, encara que tampoc agafaria els laboristes en un bon moment, però quan les coses arriben a aquest límit la sortida més correcta és donar la paraula a la gent. Que durant aquesta transició torni a sonar el nom de Johnson no deixa de ser un mal acudit del sempre afuat humor britànic.