El lloguer social: emergència i estratègia
L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Toni Brosa, Xevi Sala, Carles Sabaté, Anna Puig, David Brugué, Anna Serrano, Francesc Espiga, Irene Casellas, Xevi Masachs, Dolors Bellés, Núria Astorch i Xavier Castillon.
D’aquí al 2026, la Generalitat es proposa afegir 10.000 habitatges al parc de lloguer social, que és de 55.000. Sona bé, però la realitat és que l’habitatge social representa un paupèrrim 1,5% del total i que per situar-se en els estàndards europeus s’hauria de multiplicar per 10. Val més tard que mai, però es va tard. S’hi va perquè durant massa anys a aquesta migrada oferta de lloguer social s’hi han sumat factors que hi han jugat en contra: s’ha permès que el mercat s’apoderés en exclusiva de la regulació dels preus, s’ha fet molt poc perquè propietaris i grans tenidors veiessin atractiu posar pisos buits en lloguer social i s’ha consentit que l’habitatge d’ús turístic hagi envaït Barcelona i altres ciutats. Això, afegit a les dificultats per accedir a hipoteques per optar per l’habitatge en propietat, ha determinat un increment desorbitat de preus de lloguer. L’Àrea Metropolitana de Barcelona situa en 1.447 euros els ingressos mínims per viure-hi dignament (1.550 a Barcelona). Que el lloguer representi les dues terceres parts dels ingressos (1.000 euros de lloguer mitjà a la capital) fa evident l’absurditat d’una situació ja extrema.
Un lloguer social a l’abast de més sectors de població ha de ser un objectiu per si mateix, com a mecanisme pal·liatiu d’aquesta emergència. S’ha de tenir present que la gran majoria de persones que ara recorren a un lloguer social en seran usuaris tota la seva vida perquè no tindran alternativa habitacional. En paral·lel a atendre la ciutadania amb menys recursos, cal estudiar solucions estructurals per deflacionar un mercat que, quan se’l deixa en mans de l’oferta i la demanda, només regula els preus desbocant-se fins als extrems que coneixem. Si el legislatiu no intervé amb mà ferma per regular el dret a l’habitatge, l’expulsió de generacions senceres de municipis i ciutats amb alta pressió turística i oferta escassa està garantida. Tornant a les dades de l’AMB, els 1.447 euros per cobrir les necessitats bàsiques són una freda xifra que no expressa el neguit d’una persona per, un cop pagats els 1.000 euros de lloguer, alimentar-se, escalfar-se, desplaçar-se i pagar imprevistos amb només 447 euros, i fer-ho mes rere mes.