El papa que tantes expectatives va aixecar
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Toni Brosa, Carles Sabaté, Sara Muñoz, Lluís Simon, Francesc Espiga, Xavier Castillón, Ure Comas, Dolors Bellés, Núria Astorch, Xevi Masachs i Teresa Márquez.
Deu anys després que el jesuïta Jorge Mario Bergoglio es convertís en el papa Francesc, el balanç no està a l’altura de les expectatives que ell mateix havia creat. Després que ell fixés les seves prioritats en la defensa de l’ecologisme, la justícia social, la promoció de les dones i l’oposició als sectors més ultraconservadors del Vaticà, la conclusió de la feina desplegada al llarg d’aquesta dècada és que una cosa eren els bons presagis i l’altra, les possibilitats reals de canviar una institució tan antiquada com la que representa. Certament, el tarannà del papa ha estat positiu, també alguns progressos en defensa d’una Església més propera als més desfavorits, però tot això ha quedat molt en la superfície de les bones intencions, tot i els viatges calculats i els discursos contundents que l’han caracteritzat. Segurament el papa s’havia proposat uns objectius tan ambiciosos com els dels adversaris que se li han enfrontat. Perquè defensar el repartiment de la riquesa i la lluita contra el canvi climàtic vol dir en la pràctica qüestionar el mateix sistema capitalista i els interessos industrials que el sustenten.
La reforma de la Cúria és probablement el seu punt fort, perquè li ha servit per posar el bisturí en els òrgans vitals d’una jerarquia gens acostumada a la fiscalització i gens propensa a la modernització pel que fa a la capacitat d’influència. I és en els nomenaments on s’ha notat la determinació papal, posant per exemple al capdavant del dicasteri dels bisbes o de la Congregació per a les Esglésies Orientals prefectes fins aleshores desconeguts. El cop de timó també s’ha fet notar en la persecució dels delictes sexuals comesos per sacerdots contra menors d’edat, un tema espinós que els seus predecessors van preferir mantenir sota la catifa i que ell ha convertit en una prioritat, d’altra banda empès per les allaus de denúncies que en els darrers anys no han parat de créixer. En definitiva, si no ha pogut anar més lluny de l’agenda que s’havia marcat, probablement també hagi estat a conseqüència dels greus problemes de salut que fins i tot han desfermat especulacions sobre una possible renúncia.