Una emergència que ens hem de creure

L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Carles Sabaté, Irene Casellas, Susanna Oliveira, Dolors Bellés, Toni Romero, Ure Comas, Sara Muñoz, Xevi Masachs i David Brugué.

El fracàs de la recent cimera per la sequera convocada pel govern de la Generalitat i torpedinada pels partits de l’oposició és un exemple lamentable de la incapacitat de la classe política per assumir que una emergència com aquesta no hauria d’enfangar-se en discussions partidistes. Després de passar-se tres setmanes allargant la brega política a l’entorn d’un veritable tema de país que requereix més consens i menys enfrontaments, sembla que per fi s’han adonat de la necessitat de seure de nou per donar una resposta responsable a les necessitats de la ciutadania. El clam de la pagesia a l’entorn del canal d’Urgell, afectat de ple per les restriccions, ha coincidit amb la reactivació dels contactes entre les formacions per fer possible, ara sí, l’acord. La declaració de l’excepcionalitat acordada a la conca del Segre per part de la Confederació Hidrogràfica obre, al cim, un altre front que ha dut el president Aragonès a reclamar, amb raó, la gestió conjunta de la crisi. Desgraciadament ens hem refiat massa d’unes pluges que no han arribat i, parafrasejant la dita, podríem dir que ens recordem de santa Bàrbara quan ni tan sols trona. I no es pot pas dir que ens agafi desprevinguts, perquè l’alerta sobre el canvi climàtic fa tres dècades que ressona, sense que s’hagi convertit en una autèntica prioritat, tant per part d’una ciutadania poc avesada a l’estalvi com per part d’una administració que ha perdut molt de temps. Ara ja no es tracta d’anar contra una realitat imparable, amb hiverns curts i estius roents, sequeres, inundacions i l’amenaça d’incendis devastadors, es tracta d’adaptar-nos tan bé com puguem a una situació irreversible. I no tan sols planificant amb criteris sostenibles infraestructures alternatives, com les costoses dessalinitzadores, sinó incidint en altres àmbits com l’aprofitament de l’aigua de la pluja –quan n’hi hagi– i un manteniment de les canonades per minimitzar les fugues. Res de tot això servirà, però, si no es replanteja també el model econòmic d’un país que ha d’arbitrar ajudes excepcionals als pagesos mentre els hotelers remodelen els establiments mantenint banyeres als lavabos pensant només en un turisme que no ho pot justificar tot.