Cap a on naveguen el Partit Popular i Vox?
Els titubejos i les contradiccions del Partit Popular davant la difícil investidura de Núñez Feijóo enmig de les negociacions entre el PSOE i els partits independentistes catalans per assolir una amnistia alerten sobre una evident manca de direcció de la formació dretana. Les inconcrecions i les anades i vingudes a l’entorn del format, la durada i les intervencions en l’acte convocat avui a Madrid en contra d’aquestes negociacions són un exemple més de la manca de cohesió interna d’un partit que precisament fa gala de la unitat de la pàtria espanyola i que considera un perill per a l’estabilitat constitucional que el govern central faci concessions als separatistes. Un argument, és clar, que no té cap inconvenient a menjar-se amb patates quan es tracta de negociar amb el Partit Nacionalista Basc, amb qui segons ha transcendit ha mantingut contactes durant els quals se’ls ha ofert millorar encara més el concert econòmic a canvi dels vots per Feijóo.
La manca d’escrúpols dels populars, que van intentant també un acostament amb Junts, només és comparable a la seva incompetència a l’hora de traslladar un missatge que ha perdut el respecte pels seus propis votants. Només així s’entén l’extemporània intervenció en el primer ple plurilingüe del Congreso del portaveu, Borja Sémper, que va emprar el basc precisament per criticar que s’hi deixés parlar el basc. El desconcert també s’ha apoderat de les files de Vox després de la crisi que ha descavalcat algunes figures rellevants de la direcció nacional. D’ençà que el PP es va fer l’orni a l’hora de cedir un lloc a la ultradreta a la mesa de la cambra baixa espanyola, els desacords estan a l’ordre del dia, el malestar perquè Vox ha tirat pel dret a les Illes amb la idea de castigar l’ús del català és el penúltim. La dreta i la ultradreta estan tastant en pròpia pell la dificultat de negociar amb ningú després d’haver tallat tots els ponts en un excés d’eufòria demoscòpica i ara s’enfronten a una llarga travessia del desert que pot durar quatre anys més. El problema de Feijóo i companyia és que encara no semblen haver entès que l’únic camí és començar a exercir l’oposició.