El preu d’un any sense govern de coalició

L’any transcorregut des de la sortida de Junts del govern ha permès constatar la magnitud del fracàs que va representar aquella ruptura. Un fracàs que no és només dels partits del govern, ERC i Junts, sinó de tot l’independentisme polític, incapaç d’esprémer el potencial que contenia una majoria del 52% sense precedents ni d’aprofitar aquest últim any per refer confiances –ben al contrari, Junts s’ha erigit en el principal partit de l’oposició– i recompondre alguna estratègia comuna. Ha hagut de ser el resultat d’unes eleccions espanyoles el que proporcionés a ERC i Junts un element per compartir –la clau de la investidura– i els fes adonar que no podien continuar sent antagonistes en tot i per tot. La ruptura del govern ha tingut conseqüències negatives per a les dues grans formacions. En termes electorals, per la pèrdua de suport tant en les municipals –mentre l’independentisme es barallava per ajuntaments i diputacions, el PSC aplegava alcaldes i presidents– com en les eleccions espanyoles, amb un càstig més marcat a ERC. Els danys, però, van més enllà. En termes nacionals, als republicans –per molt que el clima intern en el govern sigui ara més plàcid que en l’etapa de la coalició–, comptar només amb 33 suports al Parlament els ha empès a la contradicció d’acostar-se al PSC per aprovar el pressupost. Junts, si bé electoralment no li ha anat tan malament, va sortir del govern brandant la coherència de mantenir la posició de desacord cap a l’estratègia negociadora d’ERC amb el PSOE, però un any més tard viu les dificultats per explicar que ara sí que s’ha de negociar amb els mateixos socialistes espanyols.

L’any de separació sembla que tampoc ha servit per fer una revisió sincera de l’origen de la ruptura entre dos socis units per la voluntat de votar l’1-O i per fer front a la repressió posterior, i dels motius que la unitat hagi descarrilat sense que el temps hagi permès recosir ferides. Una anàlisi honesta constataria que no han valgut la pena les giragonses i els recels mutus per arribar a la situació actual, amb l’espai polític de l’independentisme desdibuixat i les bases desorientades i desencantades.