En defensa de la democràcia
La gesticulació nazi i les proclames feixistes vistes aquesta setmana en les protestes davant la seu del PSOE a Madrid haurien estat tan sols l’exhibició de l’extremisme d’uns quants manifestants disposats a rebentar-ho tot si no haguessin anat acompanyades pel paraigua comprensiu de la dreta i la ultradreta amb representació parlamentària al Congrés dels Diputats. La participació directa en les mobilitzacions del líder de la tercera força política –Vox– i la tardana i contemporitzadora reacció del líder del PP a l’hora de condemnar les fets alerten sobre fins a quin punt els rebrots franquistes i antidemocràtics estan ben arrelats al teixit social espanyol. Violència física a banda, els discursos d’Abascal, Feijóo i Ayuso han anat carregats de demagògia i violència verbal a parts iguals. Pel que fa a Abascal, ja es retrata tot sol quan és capaç de defensar l’ordre constitucional i en la mateixa compareixença demanar a la Policía Nacional que desobeeixi les ordres dels comandaments. Pel que fa a Feijóo, la comparació que ha fet entre la negociació de la futura llei d’amnistia i el cop d’estat de Tejero el 1981 demostra el que per a ell va representar un fet tan greu com l’assalt al Congrés i el segrest de la sobirania popular a ràfegues de metralleta. Feijóo és un altre que es desmunta a ell mateix quan afirma que l’única diferència amb el 23-F és que el suposat cop d’estat “ara el protagonitza el candidat a la presidència del govern”, o sigui, aquell que ha rebut del rei Felip VI l’encàrrec de buscar una majoria. I pel que fa a Ayuso, ja resulta difícil que superi el seu propi llistó de bestieses, ara afirmant que el PSOE està colant per la porta del darrere una dictadura comparable a les dels països de l’Est. No cal que la presidenta de l’Assemblea de Madrid vagi tan lluny a l’hora de buscar comparacions, tenint com té a l’abast el testimoni de les víctimes del franquisme. Que les associacions de jutges progressistes s’afegeixin a l’artilleria que pretén desestabilitzar uns acords discutibles però legítims, resulta xocant. Com a ciutadans poden exercir la llibertat d’expressió, però com a jutges també es desacrediten valorant una llei que encara no s’ha aprovat i de la qual no sabem el contingut.