Aznar torna a guiar el PP més reaccionari

El PP, ultra­dre­ta­nit­zat i reac­ci­o­nari com mai, té entre cella i cella fer des­car­ri­lar el govern d’esquer­res i, sobre­tot, els acords que han permès la inves­ti­dura. Era ben pre­vi­si­ble que posa­ria tota la seva maquinària mediàtica i els res­sorts de poder que con­trola –que són molts– al ser­vei de la causa, però ja no ho era tant que tragués de l’armari l’espan­tall de José María Aznar com a ele­ment estratègic en la seva enves­tida. Amb el seu currículum, si Aznar tingués una espurna de decència esta­ria callat i ama­gat. És el pre­si­dent que va impli­car l’Estat espa­nyol en una guerra a l’Iraq bus­cant armes de des­trucció mas­siva que no van aparèixer, és l’ins­tau­ra­dor de les ‘fake news’ a propòsit de l’11-M –“Ha estat ETA”– sense que hagi dema­nat mai perdó i, sobre­tot, és qui el 1999 va nego­ciar amb ETA –a la qual va arri­bar a defi­nir com “movi­ment basc d’alli­be­ra­ment naci­o­nal”– encara armada i enca­put­xada. Va ser a Zuric, tam­poc tan lluny de Gine­bra –on s’han tro­bat el PSOE i Junts– i en secret abso­lut. Aznar i la colla d’agi­ta­dors que li fan el joc no mos­tren el mateix tacte amb el veri­fi­ca­dor de la reunió, l’expe­ri­men­tat diplomàtic d’El Sal­va­dor Fran­cisco Galindo Vélez, a qui es refe­rei­xen amb to colo­ni­a­lista, vore­jant la xenofòbia i asso­ci­ant-lo amb les guer­ri­lles de manera gens inno­cent. El res­sen­ti­ment vis­ce­ral d’Aznar con­trasta amb la sen­sa­tesa d’un altre expre­si­dent, Rodríguez Zapa­tero, defen­sant el dret de les for­ma­ci­ons polítiques a nego­ciar entre elles per avançar en la reso­lució de con­flic­tes polítics, un cap­te­ni­ment que encara no és unànime en les files del PSOE.

Les acci­ons per dina­mi­tar la nego­ci­ació amb l’inde­pen­den­tisme es man­tin­dran. Tra­duir en resul­tats tan­gi­bles els acords del PSOE, ERC i Junts exi­girà sere­ni­tat, fer­mesa i mà esquerra a parts iguals. En un procés nego­ci­a­dor per defi­nició com­plex –con­vin­dria que totes les tau­les con­ver­gis­sin final­ment en una– i de recor­re­gut llarg, també caldrà con­sen­suar una política comu­ni­ca­tiva que, pre­ser­vant la dis­creció –la inves­ti­dura ha demos­trat que és clau per a l’èxit–, no regali el relat a la dreta i als seus alta­veus i res­pecti el dret dels ciu­ta­dans a rebre infor­mació trans­pa­rent.