El cinema català sense Ventura Pons

La mort del director de cinema Ventura Pons, mereixedor del reconeixement unànime de la professió, posa Catalunya davant el mirall de les nostres mancances pel que fa a una indústria cinematogràfica pensada, realitzada i consumida en català. En aquest sentit, el cineasta desaparegut era un exemple de compromís a l’hora de fer pel·lícules que no són catalanes pel simple fet de rodar-les en castellà i estrenar-les després a les sales en versió catalana doblada, com passa ara amb la majoria de les produccions. L’escassa oferta genuïna en la nostra llengua, tant a les sales d’exhibició com a les plataformes digitals, respon a diferents factors i és un tema recurrent que, malgrat les diferents iniciatives polítiques al llarg dels anys, continua a uns nivells insuficients. Per revertir-ho faria falta la combinació de tres factors. En primer lloc, cal més que mai una voluntat política ferma, sobretot ara que els partits independentistes tenen capacitat d’influència al govern de l’Estat. És el moment que la presència del català a les arts escèniques figuri a la llista de prioritats de les negociacions permanents que marcaran la present legislatura. Només així es pot assolir el segon factor: la pressió real sobre la indústria que controla les produccions i la seva posterior distribució per tal que acatin la llei de mínims sobre la cada vegada més migrada oferta catalana, ja no només en versió original sinó també en versió doblada. En aquest sentit convé aturar-nos un moment en l’actual sistema de subvencions del govern català a determinades pel·lícules rodades en castellà i de les quals després se n’assumeix el cost del doblatge al català. En matèria cultural no hem de renunciar a res que pugui enriquir-nos, també les produccions castellanes, és clar, però el que no pot ser és que es presentin com a catalanes pel·lícules amb actors, actrius i director o directora catalans que per pures raons comercials fan tot el procés exclusivament en castellà i després simplement passen per la sala de doblatge. I el problema no són els dobladors, amb molt de prestigi a Catalunya. Pel que fa al tercer factor, serà igualment determinant la qualitat del producte i la convicció dels que l’impulsin. ‘Alcarràs’, èxit mundial, n’és una prova.