Inhabilitació, la repressió invisibilitzada

La repressió con­tra tot­hom que d’una manera o altra ha estat al vol­tant de l’ano­me­nat procés ha con­sis­tit bàsica­ment en con­dem­nes de presó o d’inha­bi­li­tació. O de totes dues alhora. La pri­vació per exer­cir càrrec públic –por­tada a l’extrem de no poder tenir cap relació amb el món públic– exer­ceix per­fec­ta­ment la funció per a la qual està pen­sada: inti­mi­dar i escar­men­tar, desa­ni­mar i fer desis­tir de tro­bar una via per por­tar a terme les pròpies con­vic­ci­ons. Això, des de l’òptica de cadas­cun dels afec­tats. Des d’una pers­pec­tiva col·lec­tiva, la con­seqüència és clara: el movi­ment es debi­lita. Quan la majo­ria de penes d’inha­bi­li­tació ja s’han extin­git –Jun­que­ras, Romeva, Turull i Bassa al marge– es cons­tata que, entre els con­dem­nats, només l’ara con­se­llera Anna Simó ha recu­pe­rat presència en l’esfera política. La resta de repre­sa­li­ats –bàsica­ment polítics i repre­sen­tants d’enti­tats sobi­ra­nis­tes– s’han resig­nat a un reple­ga­ment per con­cen­trar-se en la seva vida labo­ral i pri­vada. Aquesta dada és demo­li­dora per exem­pli­fi­car l’efec­ti­vi­tat de la inha­bi­li­tació com a ele­ment de repressió. No acon­se­gueix titu­lars perquè no és una mesura tan estri­dent com la presó, però, mal­grat aquest caràcter més silenciós, més sibil·lí, no se la pot con­si­de­rar de cap manera una con­demna accessòria perquè implica blan­que­jar-la. I no s’ho mereix: la inha­bi­li­tació acon­se­gueix, tant com la pri­vació de lli­ber­tat, treure de la cir­cu­lació per­so­nes que han estat relle­vants en l’inde­pen­den­tisme. La modi­fi­cació del Codi Penal per supri­mir-ne el delicte de sedició va tenir com a con­seqüència que les con­dem­nes d’inha­bi­li­tació asso­ci­a­des decai­gues­sin, excepte en el cas dels sen­ten­ci­ats per mal­ver­sació, que hau­ran d’espe­rar l’apli­cació de la llei d’amnis­tia per que­dar exo­ne­rats. En aquest cas, val més con­te­nir tot entu­si­asme, perquè la llei d’amnis­tia l’ha d’apli­car el mateix poder judi­cial que ha arxi­vat totes les denúncies enca­mi­na­des a inves­ti­gar les cla­ve­gue­res de l’Estat en l’ope­ració Cata­lu­nya. Aquest és un afer tan tèrbol que porta al límit de la fallida el mateix estat de dret i que, mal­grat tot, con­ti­nua sense ser motiu d’interès de la fis­ca­lia i tam­poc d’una Unió Euro­pea a la qual sí que sem­bla inqui­e­tar la llei d’amnis­tia.