Assange i l’ètica del poder
El Tribunal Superior de Londres ha aturat, de moment, l’extradició als Estats Units del periodista Julian Assange, perseguit des de fa més d’una dècada i acusat de 17 delictes d’espionatge i un de frau informàtic amb l’amenaça d’una condemna de 175 anys de presó. El procés d’Assange és un cas, sense matisos, de persecució política des que el 2010 va fer públics centenars de milers de documents d’informació classificada sobre les guerres de l’Iraq i l’Afganistan que detallaven l’ús de la tortura i l’assassinat de civils per part de l’exèrcit nord-americà. Unes revelacions, fins aleshores negades pel govern dels EUA, que van causar un gran escàndol mundial. Més documents revelarien després operacions d’espionatge massiu a empreses i particulars, i també a governs, entre els quals els de França i Alemanya.
Més enllà dels possibles clarobscurs del creador de WikiLeaks –reals o intencionats–, la seva persecució posa en evidència les febleses dels estats democràtics que enarboren la bandera dels drets humans amb el mateix ímpetu que a vegades els trepitgen (en especial la llibertat d’expressió i el dret de protesta). Els secrets d’estat, la confidencialitat i la classificació de documents no poden ser mai l’excusa per emparar o amagar delictes. La seguretat dels estats, a la qual sovint s’apel·la, no pot ser un aval a conductes delictives, i tampoc a la persecució de qui les denuncia per moltes lleis que s’esgrimeixin. El cas Assange deixa, també, en crisi el dret a la informació i el control dels poders públics, que no poden oblidar, a banda del compliment de les lleis, l’ètica del poder. Els tribunals britànics han reclamat, ara, garanties als EUA que Assange podrà tenir un judici just i que no se li aplicarà la pena de mort. De moment el periodista i activista australià ja paga una pena injusta i per avançat. Fa cinc anys que és en una presó de màxima seguretat britànica i abans va estar set anys reclòs a l’ambaixada de l’Equador. La persecució ja ha aconseguit els seus efectes, també en l’anomenat ‘chilling effect’, per l’efecte dissuasiu que pot generar en altres ciutadans, i a periodistes en particular, a l’hora d’exercir drets fonamentals.