Va de credibilitat i d’exemplaritat

Es pot ves­tir com es vul­gui, però l’efímer pas d’Alfons Jiménez pel depar­ta­ment del govern que comanda la seva pare­lla, la també por­ta­veu Sílvia Pane­que, és l’admissió que el seu nome­na­ment com a cap de gabi­net no s’ajus­tava a uns mínims de qua­li­tat democràtica. No es tracta d’acar­nis­sar-se amb Jiménez per fer mal al govern –com sosté el cap de gabi­net dimis­si­o­nari–, es tracta de pro­te­gir la cre­di­bi­li­tat de l’admi­nis­tració i dels seus pro­ces­sos de selecció –per molt que un cap de gabi­net sigui un càrrec de con­fiança–, es tracta de tenir un con­ducta exem­plar, es tracta d’estètica però també d’ètica, es tracta d’empa­rar i fomen­tar la meri­tocràcia. Es tracta, en defi­ni­tiva, de la necessària bata­lla diària per pro­te­gir un sis­tema i els drets que con­sa­gra. La democràcia es cuida tre­ba­llant perquè la ciu­ta­da­nia no se’n desen­ten­gui, ja que aquest dis­tan­ci­a­ment l’apro­fi­ten els popu­lis­mes i tota­li­ta­ris­mes per obrir-se pas. El nepo­tisme no és una con­ducta puni­ble a l’Estat espa­nyol però soci­al­ment con­ti­nua sent motiu de repro­vació. En con­seqüènci­a­els casos d’Alfons Jiménez o Iolanda Coll­boni – con­cep­tu­al­ment com­pa­ra­ble, tot i que no tre­ba­lla a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que governa el seu germà– són font d’inqui­e­tud perquè dela­ten una enorme des­con­nexió dels par­tits polítics res­pecte a uns valors de mínims. Que pot­ser el PSC va creure que hi ha tants casos i en governs de tants colors que posar de cap de gabi­net la pare­lla de la con­se­llera seria foc d’un dia de vacan­ces cani­cu­lars? Posats a incor­po­rar família al govern, ningú va pen­sar a dis­si­mu­lar situ­ant-lo en un altre depar­ta­ment? Tan ins­tal·lat està el nepo­tisme en les dinàmiques dels par­tits que es van obviar aques­tes refle­xi­ons o –pit­jor encara– un cop fetes no es van atu­rar els nome­na­ments? Tot això, sense entrar a valo­rar si Alfons Jiménez era apte per al lloc de feina. Donant per bo que sí que n’és, la mal­fiança que genera ser fami­liar de la con­se­llera no fa cap favor a la seva tra­jectòria pro­fes­si­o­nal i política, ans al con­trari. Segur que no tenir accés a segons qui­nes fei­nes en l’admi­nis­tració quan s’és fami­liar de càrrec públic té un punt de dis­cri­mi­na­tori, però és un preu que cal pagar per no posar en risc la democràcia.