El valor del referèndum de l’1-O

Al cap de set anys, el referèndum uni­la­te­ral per a la inde­pendència de Cata­lu­nya cele­brat l’1 d’Octu­bre del 2017 con­ti­nua sent el punt àlgid de la uni­tat d’acció social i política de l’inde­pen­den­tisme català. Una fita ciu­ta­dana pacífica i modèlica que lamen­ta­ble­ment va tenir en con­tra tots els poders d’un Estat que no va vacil·lar a repri­mir-la amb duresa durant la mateixa jor­nada elec­to­ral i poste­ri­or­ment, fins al punt que ho con­ti­nua fent en l’actu­a­li­tat. Set anys després, els polítics que van lide­rar el procés i van con­cre­tar-lo en la con­vo­catòria del referèndum n’han pagat un preu molt alt, alguns amb presó, d’altres amb exili, i molts càrrecs públics i ciu­ta­dans en gene­ral n’han patit també les con­seqüències en l’aspecte per­so­nal, per uns fets que en una autèntica democràcia con­so­li­dada hau­rien tin­gut des del pri­mer moment una estricta res­posta política. Per això l’1-O no pot que­dar només com una efemèride reve­ren­ci­ada i rei­vin­di­cada, sinó que ha de ser un recor­da­tori viu de les aspi­ra­ci­ons legítimes d’una nació a favor del dret a deci­dir. I, en aquest sen­tit, tot i els errors poste­ri­ors amb què es va ges­ti­o­nar el resul­tat d’aquell referèndum, convé que ho tin­guin pre­sent les tres for­ma­ci­ons que encara con­cor­ren a les elec­ci­ons amb la inde­pendència als seus pro­gra­mes elec­to­rals.

Pel camí s’ha per­dut la majo­ria sobi­ra­nista al Par­la­ment de Cata­lu­nya, però això ha estat perquè molts dels elec­tors han dei­xat d’anar a votar, no pas perquè hagin dei­xat de ser inde­pen­den­tis­tes. Recu­pe­rar-los nova­ment i acon­se­guir mobi­lit­zar-los ha de pas­sar forçosa­ment per la capa­ci­tat de refer també la uni­tat social i política que va fer pos­si­ble posar les urnes i intro­duir-hi les pape­re­tes. Man­te­nir l’espe­rança en una Cata­lu­nya millor és fac­ti­ble, però tenint pre­sent unes quan­tes cer­te­ses. En pri­mer lloc, que cal una majo­ria social sufi­ci­ent. Després, que s’ha de bus­car i expli­car una forma plau­si­ble de mate­ri­a­lit­zar-ho. En ter­cer lloc, que l’Estat espa­nyol no posarà mai les coses fàcils. I final­ment, que no es pot fiar tot al reco­nei­xe­ment d’altres països euro­peus perquè la soli­da­ri­tat entre estats pot pas­sar per­fec­ta­ment pel damunt de les cau­ses més jus­tes.