Cinc mesos patint (encara més) al tren
En matèria ferroviària, plou sobre mullat en tot el que s’aparta de l’alta velocitat, i el trasbals que durant cinc mesos patiran els usuaris de les línies de rodalies i regionals del sud del país se sumarà a la mortificació que representen dècades de retards, d’ineficiències, d’incidències, de falta d’inversió, de descoordinació en els enllaços i d’un reguitzell d’inconvenients que han donat forma a una crisi sistèmica del que hauria de ser l’eix vertebrador de la mobilitat en unes àrees de població molt densa i, per tant, amb alertes mediambientals ben vigents. Entre resignats i anestesiats, els soferts catalans que es mouen diàriament, en un sentit o l’altre, entre les Terres de l’Ebre i Barcelona, han assumit entre mitja hora i una hora de retard addicional en un transport que ja no es distingeix per la seva diligència i fiabilitat. Un caos afegit al caos que justificaria una revolta que no ha arribat. Perquè, si bé no és socialment admissible morir a la carretera, tampoc ho hauria de ser consumir llargues hores de vida estèril en el transport públic ni l’angoixa sistemàtica de fer tard a la feina. Tan arrelada és la falta de confiança associada a Renfe que els autobusos per completar els trajectes disten molt d’anar plens, perquè bona part dels usuaris consideren que el vehicle privat i la congestionada AP-7 –retencions des de Martorell, accidents...– són un risc més assumible. La falta de planificació és palpable. Si existís, els enllaços ferroviaris serien fluids, la coordinació entre autobusos i trens seria un fet i durant aquest període s’hauria previst un abonament barat per completar els trens Avant –habitualment amb una ocupació escassa– per descongestionar els trajectes afectats. Arribats a aquest punt, el que s’ha d’exigir és que els cinc mesos d’execució de les obres al túnel de Roda de Berà siguin això, cinc mesos i no més; que les disfuncions d’horaris, enllaços, informació i senyalització dels primers dies s’optimitzin, i, sobretot, que els responsables polítics i de la infraestructura evitin els irreals discursos cofois i balanços positius com els de dimarts, que sonen a broma de mal gust a oïdes del sofert usuari que sap que a cavall de tren i bus s’hi pot passar el doble de temps que en transport privat.