El mal exemple de les deportacions a Itàlia

No sabem del cert quina és la millor fórmula per gestionar de forma correcta la creixent arribada d’immigració irregular, però sí sabem del cert quina és la pitjor. Per exemple, l’aplicada a Itàlia pel govern de Giorgia Meloni, que aposta per la creació de centres de deportació en països tercers per amagar el problema sota la catifa. Una fórmula que no és humanitàriament acceptable però que tampoc és eficaç. Els primers trasllats en vaixell fins al centre d’Albània representen en relació amb la quantitat de persones deportades uns costos econòmics enormes. A més, no està garantit que de forma ràpida els centres no quedin saturats, amb la qual cosa simplement s’hauria desplaçat la concentració d’immigrants d’un territori a un altre. Tot i això la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha anunciat la intenció d’impulsar aquesta mateixa mesura al conjunt del territori de la Unió Europea. Però l’obligació d’atendre aquest tema i d’impedir que l’extrema dreta s’apropiï del relat no consisteix precisament a aplicar les mateixes receptes. Perquè, entre altres coses, entre l’original i la còpia els votants es decantaran sempre per l’original.

Hi ha altres maneres d’abordar la immigració irregular que s’allunyen de la demagògia i la por engendrades per la ultradreta. A l’Estat espanyol, per exemple, s’intenta afrontar el debat amb la implicació dels governs dels països emissors i també s’ha proposat una reforma de la llei d’immigració que busca la solidaritat de les diferents comunitats autònomes a l’hora d’assumir quotes del tot acceptables de menors no acompanyats. Una llei, per cert, tombada al Congrés per la mateixa ultradreta, que després retreu als altres partits no fer res per resoldre el problema. Com sempre, el primer pas és posar sobre la taula les dades reals. Unes dades que desmunten la idea d’una invasió descontrolada, perquè en l’àmbit estatal la immigració representa actualment el 12% de la població total, el 17% en l’àmbit català. I que també desmunten la insistència de vincular immigració amb delinqüència, perquè el 75% dels delictes són comesos a l’Estat per ciutadans amb passaport espanyol.