Alerta demogràfica a Catalunya
La demografia s’ha convertit en un dels grans reptes de futur de diverses regions de la UE, amb Catalunya al capdavant. En el cas català, s’ajunten taxes de fecunditat (1,1 fills per dona) i de natalitat (depèn també del nombre de dones en edat fèrtil, que cada vegada són menys) en mínims històrics. Si el reemplaçament generacional s’assoleix amb una taxa de fecunditat de 2,1, queda clar que Catalunya s’encara a un problema de gran magnitud, amb efectes immediats en la demografia. Però si la tendència no es reverteix, a llarg termini tindrà conseqüències socioeconòmiques (pensions, serveis de l’estat del benestar) i fins i tot humanitàries en el moment que la població jove no sigui prou nombrosa per atendre la quantitat creixent de gent gran amb dependències. Menys nens avui són menys joves, menys estudiants, menys professionals, menys treballadors... amb moltes implicacions que són fàcils de deduir i d’altres no tan evidents. És imprescindible corregir el desequilibri demogràfic perquè, portat a l’extrem, és capaç de fer col·lapsar un país sencer. Sense una piràmide d’edat equilibrada, els ajustaments –pensions a la baixa, edat de jubilació a l’alça, increment d’impostos– ja s’entreveuen insuficients. Les polítiques públiques de suport a la família i a la natalitat s’han de consensuar amb urgència entre els partits amb vocació de govern, agents socials i entitats. És l’única manera que una estratègia sobrevisqui als canvis de color polític dels governs i sigui efectiva a llarg termini. Mesures populistes del tipus xec nadó s’han revelat inoperants i l’única cosa que fan és accelerar el buidatge de les arques públiques. Quan la determinació de tenir fills –o de no tenir-ne– és ferma, difícilment la modificarà l’entorn socioeconòmic. Però la franja de dones que voldria tenir fills (o tenir-ne més) i no en té ja era rellevant el 2018 (46%) i avui pot ser majoritària. Les dificultats d’emancipació pel preu de l’habitatge, la falta d’estabilitat laboral i l’absència de mesures de suport decidit a la conciliació en la primera dècada de vida dels fills no tan sols endarrereixen la data de la maternitat i estrenyen la franja d’edat fèrtil, sinó que són font de renúncies no desitjades i indicis d’una societat decadent.