Junts s’actualitza
El congrés de Junts per Catalunya ha tingut com a efecte l’aterratge de la formació al possibilisme que imposa la correlació de forces al Parlament de Catalunya. No hi ha pla B possible a la política de pragmatisme perquè no hi ha ni govern ni majoria independentista que permetés anar més enllà en la defensa de la unilateralitat si la resta de les vies cap a la independència no fossin transitables. Avui dia, a Catalunya i a Madrid l’alternativa a negociar és no intervenir, i la incompareixença no és pròpia de les formacions amb vocació de govern, com Junts. L’emmotllament de l’orientació política del partit a la realitat parlamentària, l’admissió que ve una etapa de realpolitik, Junts la recorrerà sota la batuta de Carles Puigdemont. El president sempre ha pilotat l’estratègia de la formació però ara ho fa encara més explícit assumint la presidència en un congrés que ha tingut la virtut d’haver-se encarrilat prèviament, fugint de l’estridència i projectant una sensació de cohesió interna. Puigdemont, però, dirigirà Junts des de l’exili mentre persisteixi el boicot judicial i no se li apliqui l’amnistia, a la qual poc favor ha fet Laura Borràs demanant beneficiar-se’n.
“Passar a l’ofensiva” és un dels lemes que han ressonat amb més força durant aquest congrés. Però Junts ha d’explicar en què es traduirà aquesta declaració d’intencions i també com s’ho farà perquè l’actual a tant la peça. vagi més enllà de l’anacrònic peix al cove. Dissenyar una estratègia coherent, que no es percebi com una reculada a la manera de fer de CiU i sustentar-la amb fets és un element substantiu que determinarà el futur de Junts. Que ho comandi Puigdemont i no un perfil més pragmàtic estimularà bases i votants i pot ajudar al legítim objectiu d’aglutinar desencantats d’ERC, però erigir-se en el pal de paller de l’independentisme exigirà anar més enllà de la retòrica. Abraçar el pacte com a objectiu polític a Catalunya i Madrid no sembla una bona opció per avançar; d’una banda, perquè això ja ho ha fet ERC amb un èxit electoral descriptible i una batussa interna que fa por. I, de l’altra, perquè la política convergent de sempre és la que sembla inspirar l’actual PSC.