Rebaixar el lloguer no admet més demores

No calia una enquesta del CEO ni una demos­tració de força al car­rer per pren­dre consciència que, pel que fa a l’habi­tatge, l’emergència és de tanta mag­ni­tud que el que es pugui fer avui no s’ha de dei­xar per demà. Tan sols una acció con­cer­tada en dos fronts –inter­venció efec­tiva del preu del llo­guer i posada en el mer­cat d’una àmplia oferta d’habi­tatge públic de llo­guer a preu taxat– tindrà efec­ti­vi­tat. Ja no s’hi val a fre­nar la puja de preus; cal rever­tir-la i aba­ra­tir el llo­guer. Actuar sobre els preus és, dels dos camins, el que es pot apli­car més aviat. La millor manera seria com a resul­tat d’un acord amb els grans teni­dors, però per la seva pròpia natu­ra­lesa –cada dia aca­pa­ren més pisos i poden ser empre­ses i fons de l’altra punta de món– no sem­bla fàcil asseure’ls a nego­ciar una reducció de bene­fi­cis amb fina­li­tats soci­als. La via legis­la­tiva té el risc que una inter­venció dels preus molt explícita i sense via d’esca­pa­ment –com ho són els actu­als llo­guers de tem­po­rada– acabi deva­lu­ada després d’un peri­ple judi­cial, mal­grat que l’arti­cle 47 de la Cons­ti­tució Espa­nyola con­ti­nua vigent i con­sa­gra el dret a dis­fru­tar d’un “habi­tatge digne i ade­quat” i obliga els poders públics a pro­moure con­di­ci­ons i nor­mes per fer efec­tiu aquest dret i a impe­dir que s’hi espe­culi. En canvi, el procés d’aug­men­tar dràsti­ca­ment el parc d’habi­tatge de titu­la­ri­tat pública es mesura en anys perquè, un cop loca­lit­zat el sòl i enge­gats i tan­cats tots els tràmits, cal edi­fi­car. Una pri­mera onada hau­ria de pas­sar per fer aflo­rar habi­tatge buit, tant de Sareb com de petits pro­pi­e­ta­ris sense mit­jans per reha­bi­li­tar-lo o reti­cents a posar-los en llo­guer per la por dels impa­ga­ments. Si s’ha mobi­lit­zat diner públic urgent per aten­dre l’Horta Sud –i calia fer-ho– davant una emergència que és d’abast gene­ral no s’hi val a escu­dar-se en uns pres­su­pos­tos per dife­rir la presa de deci­si­ons. La pèrdua de poder adqui­si­tiu entre les clas­ses bai­xes i mit­ja­nes sumada a una alça de preus des­bo­cada com­porta que la pro­porció dels ingres­sos fami­li­ars que cal des­ti­nar a l’habi­tatge sigui com­ple­ta­ment inas­su­mi­ble. El que havia estat una pro­blemàtica pròpia dels joves que volen eman­ci­par-se s’ha con­ver­tit en una qüestió trans­ge­ne­ra­ci­o­nal, uni­ver­sal.