Rebaixar el lloguer no admet més demores

No calia una enquesta del CEO ni una demostració de força al carrer per prendre consciència que, pel que fa a l’habitatge, l’emergència és de tanta magnitud que el que es pugui fer avui no s’ha de deixar per demà. Tan sols una acció concertada en dos fronts –intervenció efectiva del preu del lloguer i posada en el mercat d’una àmplia oferta d’habitatge públic de lloguer a preu taxat– tindrà efectivitat. Ja no s’hi val a frenar la puja de preus; cal revertir-la i abaratir el lloguer. Actuar sobre els preus és, dels dos camins, el que es pot aplicar més aviat. La millor manera seria com a resultat d’un acord amb els grans tenidors, però per la seva pròpia naturalesa –cada dia acaparen més pisos i poden ser empreses i fons de l’altra punta de món– no sembla fàcil asseure’ls a negociar una reducció de beneficis amb finalitats socials. La via legislativa té el risc que una intervenció dels preus molt explícita i sense via d’escapament –com ho són els actuals lloguers de temporada– acabi devaluada després d’un periple judicial, malgrat que l’article 47 de la Constitució Espanyola continua vigent i consagra el dret a disfrutar d’un “habitatge digne i adequat” i obliga els poders públics a promoure condicions i normes per fer efectiu aquest dret i a impedir que s’hi especuli. En canvi, el procés d’augmentar dràsticament el parc d’habitatge de titularitat pública es mesura en anys perquè, un cop localitzat el sòl i engegats i tancats tots els tràmits, cal edificar. Una primera onada hauria de passar per fer aflorar habitatge buit, tant de Sareb com de petits propietaris sense mitjans per rehabilitar-lo o reticents a posar-los en lloguer per la por dels impagaments. Si s’ha mobilitzat diner públic urgent per atendre l’Horta Sud –i calia fer-ho– davant una emergència que és d’abast general no s’hi val a escudar-se en uns pressupostos per diferir la presa de decisions. La pèrdua de poder adquisitiu entre les classes baixes i mitjanes sumada a una alça de preus desbocada comporta que la proporció dels ingressos familiars que cal destinar a l’habitatge sigui completament inassumible. El que havia estat una problemàtica pròpia dels joves que volen emancipar-se s’ha convertit en una qüestió transgeneracional, universal.