L’absolució de Salvini, un pèssim exemple
La conducta de Matteo Salvini quan, l’any 2019 i sent ministre de l’Interior a Itàlia, va negar l’entrada al port de Lampedusa al vaixell ‘Open Arms’ amb 147 migrants rescatats en alta mar en condicions precàries, no ha merescut cap condemna. L’ultradretà vicepresident del govern italià ja havia desafiat la justícia dient que no plegaria en cas de ser condemnat. Quan vetar l’accés a aigües italianes durant 20 dies –amb l’inversemblant pretext que les ONG que rescaten immigrants al Mediterrani són traficants d’éssers humans– no és qualificat de segrest –aquesta era l’acusació– i no mereix reprovació penal –la fiscalia demanava sis anys de presó–, el missatge que s’envia al món és que la violació flagrant dels drets de les persones –justament les més vulnerables– té impunitat absoluta. La justícia italiana havia donat motius d’esperança quan va tombar el pla de deportació de migrants cap a Albània de la primera ministra Giorgia Meloni. Dos mesos més tard, el contrast amb l’exculpació del seu soci de govern Salvini és una galleda d’aigua freda. És possible que en una anàlisi tècnica jurídica l’absolució sigui plausible. Es tractaria d’un nou exemple de desconnexió entre la veritat judicial i la factual, un fenomen que soscava com pocs la credibilitat de les institucions.
Itàlia pateix, per la seva ubicació al mapa, una forta pressió migratòria de difícil resolució sense una acció concertada de la Unió Europea. La recepta, però, no pot partir de la vulneració dels drets humans més elementals i justament és la mateixa UE la que ha comès una greu errada abraçant els plantejaments de Meloni i acceptant explorar la via de les deportacions a països tercers. Cal buscar un equilibri que sigui just per a tothom entre una immigració ordenada que preservi l’estabilitat social i ajudi l’economia d’Europa i el respecte als drets de les persones. Comprar-li les propostes, comporta legitimar l’extrema dreta. Mirar cap a una altra banda per no abordar debats incòmodes escatima un relat per contraposar a les solucions de populisme simplista que creixen a l’ombra d’una política institucional més pendent d’interessos econòmics i partidistes que de les persones.