Promeses de canvi dubtoses a Síria
Les noves autoritats sirianes han començat el seu mandat aplicant el guió que es preveia per a un nou règim que es vol presentar al món com un govern que deixa enrere les atrocitats comeses durant la dictadura de Baixar al-Assad. El govern del nou home fort, Abu Mohammed al-Julani, intenta mostrar la seva cara més moderada en un intent de fer oblidar a la comunitat internacional d’on venen els principals dirigent: d’organitzacions com Al-Qaida i Estat Islàmic. De moment, els països occidentals fan veure, encara que sigui amb la boca petita, que es creuen les promeses de canvi de les noves autoritats. Tampoc no tenen gaires alternatives. Aquests dies han sortit a la llum les tortures i altres mètodes bàrbars utilitzats pel règim derrocat i als carrers de ciutats de Damasc s’hi respira un clima d’alleujament i d’esperança, tot i les reserves i la prudència més que justificada amb què entomen els canvis els ciutadans sirians.
La comunitat internacional i l’opinió pública tenen encara fresques a la memòria les promeses de canvi i de respecte dels drets humans dels talibans quan van recuperar el poder després d’anys d’ocupació nord-americana. Quatre anys després de la sortida dels soldats dels EUA, el règim talibà ja ni es pren la molèstia de dissimular i els drets de les dones han viscut una reculada brutal. Els líders europeus van tenir un primer tast –simbòlic– de les dificultats que hi haurà a Síria per establir-hi un règim respectuós amb els drets humans i, en particular, els de les dones després que Al-Julani es negués a encaixar la mà a la ministra d’Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, com sí que va fer amb el seu homòleg francès, Jean-Nöel Barrot, en la visita que els dirigents europeus van fer a les noves autoritats per parlar de la necessitat d’una transició pacífica i inclusiva. El gest, previsible en un líder islamista, va aixecar polèmica en els mitjans occidentals i, segurament, no tindrà conseqüències en la vida quotidiana dels sirians. Sí que en tenen, però, els primers passos de les noves autoritats. Per exemple, la negativa explícita a acceptar l’autonomia dels kurds i els combats de les milícies proturques al seu territori.