El català, més coneixement però menys ús

Una vegada més, un informe oficial constata allò que tots detectem cada dia al carrer, o sigui, el retrocés de l’ús de la llengua catalana al nostre país, només que de forma encara més preocupant. Segons la darrera enquesta d’usos lingüístics, actualment el català tan sols és la llengua habitual i única d’un terç de la població de Catalunya (32,6%). L’únic aspecte mínimament positiu que es desprèn de l’estudi és que augmenta la quantitat de gent que entén i pot parlar la nostra llengua, però fins i tot aquesta dada queda automàticament esquitxada per la trista realitat: el coneixement de la llengua no es tradueix en igual proporció a l’hora de fer-la servir. En aquest sentit, resulta altament preocupat que la renúncia lingüística voluntària afecti la franja d’edat que va dels 15 als 29 anys, és a dir, joves que han estat degudament escolaritzats en la nostra llengua. La conclusió acaba sent demolidora: del 2018 ençà, l’ús del català ha reculat quatre punts. La pressió demogràfica hi va estretament lligada, tenint en compte l’augment significatiu de l’arribada de més població registrat al llarg dels darrers 20 anys. Ens trobem, per tant, davant una situació que no ens pot sorprendre, tenint en compte que, als fluxos demogràfics, s’hi afegeix el fet que la protecció i la potenciació de les llengües cooficials mai han estat cap prioritat per part de l’Estat, més aviat al contrari, i que la globalització i la conseqüent expansió de les xarxes han jugat en contra nostra. Però també hi intervé, és clar, l’efecte de la politització de la llengua amb finalitats partidistes, que ha comportat per exemple la irrupció de la llengua castellana al Parlament de Catalunya, trencant d’aquesta manera el consens històric a l’entorn de la simbologia que representava expressar-s’hi sempre en la llengua pròpia del país. D’altra banda, resulta tan negatiu que la gent capacitada renunciï a parlar català com que aquells que volen fer-ho trobin tantes dificultats per relacionar-se amb la mateixa administració. L’àmbit judicial o policial en són dos exemples clars en els quals no hi ha manies a l’hora de vulnerar els nostres drets. I, si l’estudi inclogués també el País Valencià i les Illes, sens dubte el resultat seria encara més desolador.