Calen dimissions en la crisi dels trens

Convé aturar-se i reflexionar sobre el fet que una de les notícies d’ahir fos que la xarxa de trens va viure un dia de certa normalitat. El tràngol ferroviari que pateix Catalunya ha superat l’estadi de desgavell de gestió per esdevenir una autèntica crisi política, i a una crisi de naturalesa política se li planta cara assumint responsabilitats i prenent mesures per superar-la. Ha arribat el moment d’exigir dimissions i relleus, tants com toquin, per posar fi a imatges denigrants i vergonyoses com les que s’han vist en l’última setmana. Dimissions que han d’arribar de la part espanyola, perquè si algú sembla haver pres consciència de les seves responsabilitats en el servei públic és la Generalitat, i això que encara no ha rebut el traspàs de Rodalies. En canvi, el silenci d’Adif i de Renfe és feridor, igual com el del ministre Óscar Puente, tan avesat a la piulada ràpida en altres circumstàncies i desaparegut en aquest afer. Però tot i no tenir-ne la gestió del servei, tot i que per les dècades de desinversió i falta de manteniment hi han intervingut governs de tots colors, ha arribat el moment que el PSC aixequi la veu i reclami del govern del mateix color polític que hi ha a Madrid un pla de contingència per al mentrestant i una acceleració de la inversió per recuperar el temps perdut.

El traspàs no arreglarà res si no arriba ben dotat i amb inversions en marxa. Com que els retards acumulats en tres dècades són tants, de tanta magnitud i amb tant abast territorial que no es poden revertir en un o dos anys –la coincidència d’obres faria col·lapsar la xarxa–, s’imposa la gestió de la catàstrofe. L’abordatge s’ha de fer sobre la base d’una oferta substitutiva i satisfactòria de transport per carretera i a una tramesa d’informació suficient, precisa i en temps real –si no s’ha fet fins ara ha estat per desídia i abandonament de l’usuari– que exerceixi com a cura pal·liativa de mínims mentre es fa cau i net en trens, estacions, vies i catenàries. Aquesta informació no es pot limitar a les incidències diàries. És deure imperatiu dels gestors deixar de maquillar una crisi que ja no es pot amagar i dir la veritat, una veritat que inclogui per quants anys n’hi ha de suportar aquesta misèria.