Un cop absolt Puig, on és l’art de Sixena?

Set anys després, Lluís Puig –conseller de Cultura en l’últim govern de Carles Puigdemont– ha estat absolt de desobediència en l’afer de l’entrega de les 44 obres d’art del Museu Diocesà de Lleida que reclamava Sixena. Deixant de banda que el mateix endarreriment del judici ja causa danys irreparables, convé fer memòria de les circumstàncies que van envoltar un cas pel qual s’ha acabat jutjant un conseller que pràcticament passava per allà, ja que no va ocupar el càrrec ni quatre mesos i el moll d’os de l’afer l’havia debatut el seu antecessor, Santi Vila. Tampoc va ser ortodox que s’executés una sentència d’un tribunal de primera instància que entrava en conflicte amb la llei de patrimoni cultural català, però que es fes amb unes formes que rememoren més el dret de conquesta –la Guàrdia Civil entrant al Museu de Lleida amb el govern català suspès pel 155– que l’aplicació de la llei va ser la prova inequívoca que es tractava d’un element repressiu més, amb el component corresponent de catalanofòbia. Amb la sentència del TSJC, Puig podrà continuar exercint de diputat, això sí, des de l’exili. Falta saber com interpretarà la part acusadora una absolució per falta de proves i si s’ocuparà d’una vegada del fons d’art.

A partir de l’absolució del conseller Puig i del fet que les obres objecte de reclamació –i poc menys que segrest– continuen sense ser exposades, s’obre la porta a invertir el sentit de l’exigència de responsabilitats en aquest litigi. Els actuals custodis de les peces no han donat cap prova que les conservin en condicions apropiades –com a mínim, les mateixes que procurava el Bisbat de Lleida mentre van estar en territori català– ni que disposin d’un espai adient perquè siguin visitables. Aquesta constatació impulsa la conclusió que les peces importaven un rave a l’Ajuntament de Vilanova de Sixena –que ha arribat a demanar la cerca i captura del conseller Puig–, al Bisbat de Barbastre-Montsó i al govern aragonès que presidia el socialista Javier Lambán, i que la instrumentalització política i l’ànim de castigar per qualsevol mitjà un país que respirava independentisme era el que en realitat els movia.