Amb la sacsejada de Trump al tauler geopolític global, la Unió Europea (UE) ha vist exposades les seves debilitats, des de la falta d’autonomia estratègica per garantir-se la seguretat en nombrosos àmbits (no només el militar) fins a les dificultats per completar el procés d’integració política i econòmica engegat fa més de sis dècades passant pel fracàs en la gestió del fenomen migratori. Ja fa anys que, en paral·lel a l’increment de les entrades irregulars al seu territori, les capitals i les institucions comunitàries han endurit el discurs antiimmigració i han reforçat el blindatge de fronteres davant les onades de persones que fugen de guerres, pobresa, persecucions de tota mena o els estralls vinculats al canvi climàtic, sovint posant en risc la vida en perilloses travesses pel Mediterrani. En aquesta línia s’inscriuen els pactes signats amb països de trànsit, des de Turquia fins al Marroc passant per tots els estats del nord d’Àfrica, als quals es paga perquè aturin el flux cap a Europa i retinguin immigrants i refugiats en camps en condicions deplorables, com els de Líbia, qualificats per les organitzacions humanitàries d’autèntics inferns a la terra.

A aquesta externalització del control de les fronteres marítimes de la UE, s’hi han afegit iniciatives com la que ha intentat promoure Meloni obrint camps presó a Albània on deportar els demandants d’asil arribats a Itàlia mentre es processen els seus expedients, un model que, tot i haver estat tombat per la justícia italiana, Von der Leyen es va obrir a estendre. Aquestes polítiques no només vulneren drets humans i qüestionen la capacitat de la UE per respectar els valors que tant es vanta de defensar, sinó que s’han revelat ineficaces. Ningú no ha dit que la solució sigui fàcil, però no es poden traspassar línies vermelles com la de deixar morir desesperats al Mediterrani o deportar-los a països on corren el risc de ser denigrats, torturats i fins i tot assassinats. Gestionar adequadament el repte migratori anant a l’arrel del problema no és només una qüestió de principis; és també una necessitat en un continent abocat al declivi demogràfic que aspira a erigir-se en referent democràtic i actor geopolític global.