Europa i la cursa armamentista
El gir copernicà en política exterior de la nova administració nord-americana –la retirada del paraigua de seguretat desplegat des de fa 80 anys sobre Europa– ha empès la Unió Europea a accelerar els plans per adquirir la seva tan pregonada autonomia estratègica. Sota la consigna que “per evitar la guerra, cal preparar-se per a la guerra”, la Comissió Europea anuncia la mobilització de fins a 800.000 milions d’euros per avançar cap a una indústria bèl·lica sòlida amb capacitat real de dissuasió. L’objectiu: adaptar-se a la nova situació geopolítica propiciada per Trump, en què la multilateralitat que ha definit l’ordre mundial durant les últimes vuit dècades dona pas a un tauler monopolitzat per homes forts que trafiquen i competeixen per l’hegemonia global al marge, si cal, de la legalitat internacional.
Per justificar aquesta transformació, a Europa s’ha imposat el discurs polític que no hi ha alternativa al rearmament i, a tal fi, s’acorden totes les facilitats fiscals negades en altres situacions de crisi, des de la relaxació de normes sobre despesa dels estats fins a l’emissió de deute comú per finançar part del desenvolupament de la indústria militar europea i poder deixar de dependre de l’armament i els sofisticats sistemes de vigilància nord-americans, claus, com hem pogut veure a Ucraïna, per sostenir la resistència contra Rússia. Arribats en aquest punt, i sense negar el necessari debat sobre la defensa continental, cal preguntar-se si aquesta nova espiral armamentista, més enllà de satisfer els interessos de la indústria de defensa europea (i nord-americana) i propiciar retallades en els pressupostos socials, servirà al propòsit de garantir la seguretat al continent. Sense ingenuïtat però també des d’una perspectiva racional i realista, cal preguntar-se si embarcar-nos en una cursa militarista desbocada i allunyar-nos de la lògica de la seguretat compartida basada en el desarmament global, especialment el nuclear, és la millor resposta a un escenari canviant on imperen desafiaments de primer ordre, com ara l’emergència climàtica i on, ja ho sabem, la destrucció mútua continua estant assegurada.