L’augment de l’ús de les bicicletes sobretot dins de les ciutats és una evidència els darrers anys i això ha fet que moltes poblacions hagin optat per fer carrils bici que atorguin seguretat a la baula més dèbil de la mobilitat. El problema ha estat que en general es tracta de trames urbanes molt consolidades en les quals es van introduint amb calçador nous usos sense voler renunciar a cap dels existents. En un mateix carrer no es pot pretendre que hi hagi voreres àmplies, carril bus, pas de vehicles, aparcament i carril bici. Sobretot perquè la gran majoria no donen per a tantes coses. El debat de la bicicleta ha d’entrar en la discussió global de la mobilitat, no es pot segregar. La bicicleta dins de les ciutats és un element més de mobilitat però no es pot pretendre que sigui l’únic ni la solució. En les darreres dècades s’ha vist com s’han fet alguns carrils de cara a la galeria per dir que s’aposta per la sostenibilitat. Però no perquè aquests carrils bici portin a alguna banda, estiguin ben fets o responguin a una gran demanda social. La bicicleta pot ser una alternativa útil per a la mobilitat de les persones i té el gran avantatge que és ecològica. Els ciclistes han de poder circular amb totes les garanties, però segurament no calen carrils bici a tot arreu. Són infraestructures que s’han de fer de manera pensada perquè en moltes ocasions els ciclistes han de compartir espai físic amb altres vehicles o amb vianants i, sobretot, han de tenir connectivitat. Els municipis s’han de posar d’acord amb els pobles veïns perquè no se segueixin realitzant accions aïllades, amb obres a vegades mal planificades o mal executades. És cert que els ajuntaments han fet molts esforços per crear del no-res una xarxa de carrils bici àmplia. I, igualment com se’ls ha de demanar planificació, també s’ha d’exigir als usuaris que compleixin la normativa.

El debat de la mobilitat sempre genera posicions enfrontades i és difícil –per no dir impossible– conjuminar tots els interessos i necessitats. Calen noves apostes, però el que queda clar és que, fins que no hi hagi un sistema de transport públic eficient i que arribi per tot arreu, plantejar alternatives globals serà només una utopia.