Zapatero no pot fer marxa enrere en la reforma

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha retardat més d'un dia la resposta a la vaga general de dimecres, però al final no ha donat cap sorpresa. La reforma laboral es mantindrà tal com la va aprovar el Congrés. La resposta no ha satisfet els sindicats, però això forma part de la litúrgia. Va ser el polític espanyol Álvaro de Figueroa, el comte de Romanones, qui va dir: “Que d'altres facin les lleis, i deixeu-me a mi els reglaments”. Aquí és on es lliurarà la pròxima batalla. Ho saben els sindicats i ho sap Zapatero. Per això la vaga general es va fer posteriorment a l'aprovació de la llei, i no abans. I per això, es digui el que es digui ara, el futur ministre de Treball i els líders sindicals hauran de negociar.

Però el marge de maniobra del govern espanyol és molt limitat, per no dir inexistent. La pressió internacional perquè mantingui la reforma és molt forta. Fer marxa enrere, més enllà dels matisos introduïts en el reglament, seria un signe de debilitat i un senyal d'incapacitat per aplicar altres mesures necessàries per contenir la despesa pública. Els mercats internacionals, als quals l'Estat espanyol ha d'acudir per finançar-se, castigarien aquesta debilitat amb uns tipus d'interès més elevats. En conseqüència, les polítiques de cohesió, més imprescindibles encara en una època de crisi com l'actual, tindrien un cost prohibitiu i hi hauria risc de fractura social.

Però és que encara que ara fóssim en una etapa de prosperitat, la reforma laboral seria igualment necessària. Hi ha un fet evident que sembla distintiu de l'Estat espanyol: quan hi ha una crisi econòmica, l'atur hi creix més vigorosament que a la resta d'Europa. Per això la taxa registrada s'acosta al 20 per cent, mentre que en països veïns de l'Estat espanyol és de la meitat o inferior. Aquest fenomen, que es va repetint cíclicament, revela que hi ha algun defecte greu en l'estructura laboral espanyola. I no és només, com es creu, el cost d'acomiadar els treballadors, sinó que durant dècades s'ha apostat per la mà d'obra intensiva com a fórmula per augmentar la productivitat. S'ha preferit invertir en els sectors que prometien guanys ràpids que reinvertir els beneficis en la formació dels mateixos treballadors, per fer-los més productius i eficients. És clar que aconseguir aquest objectiu no és cosa d'una setmana o dues, sinó que requereix una acció d'estat que comenci pel segment educatiu. Per cert, que, en vista de la retallada que s'aplica al pressupost general de l'Estat, sembla que el govern de Zapatero ha renunciat a aquesta via. Almenys, la posterga, novament, un any més.