Un repte per a un gestor agosarat

Quan, l'any 2006, Pepe Serra va ser nomenat nou director del Museu Picasso de Barcelona en substitució de Maite Ocaña, a la qual ara rellevarà al capdavant del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), es va qüestionar la seva elecció per diversos motius: la seva joventut i que no fos especialista en l'obra de l'artista. Els qui criticaven la tria encara desconfiaven dels gestors culturals. Fins als anys vuitanta, la majoria dels museus catalans encara no havien fet el salt a la modernitat que implicava una diversitat d'ofertes i funcions en una institució museística que fins aleshores es limitava a la presentació de les col·leccions i a les exposicions temporals. Pepe Serra pertany a una nova generació formada en el concepte que un museu és un organisme viu, que evoluciona a partir de la societat i que interactua juntament amb aquesta.

Amb aquest esperit, Pepe Serra ha demostrat que el Museu Picasso podia obrir-se molt a la ciutadania sense perdre el rigor. Ara, al front del MNAC, haurà de fer-se càrrec del museu de referència de l'art català i acabar de resoldre el debat del model del museu pel que fa a l'abast cronològic de la seva col·lecció: si ha d'arribar fins a la contemporaneïtat o si ha de deixar la segona meitat del segle XX al Macba. Si el discurs del MNAC arriba fins als nostres dies, remarcarà l'accent del Macba com a centre d'expressió dels corrents artístics actuals més innovadors, tant pel que fa a l'art català com a l'internacional. Si Pepe Serra ha demostrat fins ara que és un gestor agosarat, el nou repte, més conceptual, posarà a prova la seva capacitat de donar coherència a obres i col·leccions històricament i formalment molt diverses.