La vida perdurable

A la Casa de Cultura de Girona es presenta una exposició amb el nom de L'altra cara de la vida, en què s'exhibeixen en plafons el culte que les diferents cultures –des de les mes reculades, fins als nostres dies– han dedicat a conservar la memòria dels éssers que han deixat de viure. No és tant un recorregut per la mort sinó que vol anar més enllà; és a dir, al sentit del que pot haver-hi després d'aquesta existència. Tots els grups humans han intentat perpetuar la memòria dels que han marxat, ¡ trobar una explicació que asseguri allò que el Crec en Déu cristià en diu “la vida perdurable”, que no s'ha d'acabar mai pels segles dels segles. És una mostra interessant, que cal veure amb tranquil·litat, perquè hi ha la petjada de civilitzacions molt allunyades entre elles –en el temps i en I'espai–, però que totes intenten trobar justificacions sobre el que passarà després que hom hagi deixat la vida física. Entre nosaltres, l'Església ho ha tingut sempre molt clar. Ens esperen uns esdeveniments: la mort, el judici, l'infern o la glòria. Són els darrers moments de I'home. Serem jutjats pels nostres actes i ens enviaran allà on correspongui. Hi ha una fase intermèdia que es el purgatori, de què no se'n parla gaire. N'hi havia una altra que eren els llimbs, que fa poc varen dir que no cal comptar-hi, malgrat que encara es fa servir l'expressió “aquest és als llimbs” per definir una persona que no entén de què va una qüestió.

L'exposició ha estat promoguda per la empresa propietària del tanatori de Girona i la iniciativa és atractiva, perquè demostra que no tot ho centren en el lucratiu negoci de la mort, que ells conreen. La diferència entre els antics ritus funeraris que presenten i la situació actual és que abans la gent no havia d'endeutar-se per enterrar un familiar. En l'actualitat, el cúmul de serveis que recauen sobre un pobre cadàver, i les tarifes que s'hi apliquen, provoquen que al final surti una factura espectacular. No podem negar que els serveis que donen, malgrat la fredor, l'anonimat i els automatismes del lloc on es porten els difunts, són professionals i asèptics, però en aquells moments de desolació en el si d'una família per la mort d'un ésser estimat, els íntims no estan en condicions òptimes per valorar els serveis que se li ofereixen. La dolorosa expressió “ell es mereix el millor” condiciona el cost de tot plegat, que es va sumant i sumant, en la mesura que s'acumulen càrrecs més o menys lògics i costos onerosos. Algunes famílies passen dificultats per aquest fet.

Coneixem que hi havia un proposta mesos enrere formulada per una empresa per tal d'instal·lar un altre tanatori a Girona. A I'hora de la veritat, es varen fer enrere per les dificultats de trobar un lloc idoni, atès que els propietaris dels entorns posaven el crit al cel quan es parlava del projecte, temorosos que el valor de les seves finques veïnes baixés substancialment per una proximitat no desitjada. Si s'hagués tirat endavant, hauria trencat la situació de monopoli que existeix actualment i que impossibilita la competència en un mercat –desenganyem-nos, és
un mercat, el de la mort– que ara està en unes soles mans. En definitiva, les parròquies han prestat durant segles enters molts d'aquests serveis de franc i poca gent ens n'ha donat les gràcies.