El dilema econòmic de Catalunya
L'economia catalana està creixent a un ritme de gairebé un 2% i cal esperar que ho continuï fent, fins i tot en taxes superiors, els pròxims anys. Aquest indicador, però, causa perplexitat entre moltes persones que veuen que la millora estadística no es reflecteix en la seva economia domèstica. Actualment, més de 420.000 catalans depenen dels ajuts públics per sobreviure; els sindicats es queixen que la nova ocupació és precària i mal pagada, i el creixement sembla fonamentar-se en el model que ens va portar al desastre; és a dir, en el monocultiu del maó.
Catalunya té un terrible dilema. Ha de generar ocupació perquè hi ha una urgència humana. Una urgència que obliga a transitar per camins ja coneguts, els que generen ocupació precària i mal pagada. Però, d'altra banda, si Catalunya aspira a protegir-se de futures crisis destructives, ha d'apostar per un nou model que es fonamenti en el coneixement. Construir aquest model requereix temps, paciència i inversió. Així doncs, solucionar problemes immediats es converteix en un obstacle per construir una economia més sòlida que eviti futurs drames humans.
Es pot acceptar el primer model com a solució temporal, però caldrà arbitrar una transició cap al segon quan les circumstàncies ho permetin. La rendibilitat immediata serà inferior, però els beneficis a mitjà termini seran superiors. L'economia del nostre país serà més estable i més sòlida. Una intel·ligent política fiscal n'és una bona fórmula. Però s'ha de fer en un context d'una Catalunya independent, perquè Espanya treballa més aviat preocupada pel curt termini.
