Aprendre jugant

Ahir dis­po­sava de deu euros, i en vaig inver­tir sis en la com­pra d'una esponja per millo­rar el meu nivell d'higi­ene, un altre en la pri­mera classe d'un cur­set per apren­dre a par­lar bé en públic i dos més en un pro­grama de noci­ons bàsiques d'escrip­tura; l'euro que em queda, encara no sé en què el gas­taré, perquè són molt pocs fons i mol­tes les neces­si­tats que tinc. Aquesta ha estat la meva pri­mera acti­vi­tat al joc per inter­net Men­di­go­game, l'objec­tiu del qual és que l'usu­ari vagi pro­gres­sant en l'escala social dels cap­tai­res des d'aquesta cate­go­ria ini­cial d'indi­gent total. Tres orga­nit­za­ci­ons no gover­na­men­tals han dema­nat que la versió espa­nyola del joc –es va estre­nar la set­mana pas­sada i l'acció trans­corre pels car­rers de Madrid; l'ori­gi­nal ale­many passa a Ham­burg, es va inven­tar fa dos anys i té gai­rebé dos mili­ons d'usu­a­ris– sigui reti­rada perquè con­si­de­ren que és cruel i inhumà jugar a imi­tar la vida dels mili­ons d'indi­gents que han de viure al car­rer.

D'altres no ho sé, però jo no hi jugo per deni­grar ningú. Jugo a pren­dre deci­si­ons davant unes cir­cumstàncies, i segons el que deci­deixi pro­gres­saré més o menys, o fra­cas­saré. Un cop sàpiga par­lar el mínim impres­cin­di­ble per poder dema­nar un euro des­ti­nat a com­prar un bocata i hagi après a escriure en un paper una frase dema­nant cari­tat, hauré de deci­dir si visc en un cai­xer o sota uns car­trons, si faig com­pra­venda de fer­ra­lla o robo car­te­res al metro... He d'optar entre 22 models d'«habi­tatge», 8 llocs on parar la mà, 24 tipus d'armes per defen­sar-me de la com­petència... He d'esta­blir ali­an­ces per sobre­viure... Això no és mofar-se de ningú, és assa­jar la meva capa­ci­tat de super­vivència en unes con­di­ci­ons que no he vis­cut mai, i si me'n surto prendré bona nota del que he fet, perquè tal com va tot qual­se­vol pot aca­bar a la misèria i val més estar entre­nat.