Tirar la primera pedra

Hi ha ocasions a la vida que el mes còmode i discret és mirar cap a un altre costat, quan un fet colpidor no t'afecta d'una manera personal i directa. Tal cosa es podria fer amb la qüestió del recent crim de Blanes, que embolica mossèn Reixach, en tot cas en qualitat de víctima i no pas d'autor. El rector de Riells, notable col·laborador d'aquest diari, home dialogant i sensible i d'una llarguíssima trajectòria personal i epistolar, es veu ara immers en un afer que trastocara de per vida la seva trajectòria. Tot el que podem saber d'aquest assumpte és el que ha transcendit en els mitjans de comunicació. Res més. Els informadors sabran quines són les seves fonts, i esperem que siguin bones. No resulta gens estrany, però, que quan una qüestió delicada com aquesta arriba als tribunals, el relat fàctic posi en quarantena o desmenteixi totalment les primeres versions que s'han bolcat a la premsa, moltes vegades per part d'informadors més propensos a sobredimensionar-ho que no pas a relativitzar-ho.

Tot i això, no es pot negar que allò que en diem I'escàndol s'ha instal·lat en la nostra petita societat i que tothom haurà pensat allò que més Ii ha convingut. No volem amb aquestes ratlles treure transcendència a les circumstancies evidentment estranyes que han envoltat la situació, però si se sol dir que I'acusat d'un crim és presumpte fins que un tribunal confirma la culpa, què ha de passar en el cas d'una presumpta víctima? Aquí, tothom se n'ha volgut rentar les mans i situar-se a I'altre costat. El primer, el bisbe de Girona, que diu que obre una investigació interna i immediatament ho exposa a la premsa. Vaja, quina mena d'investigació interna! Però, és clar, s'ha parlat tant dels cassos de clergues amb responsabilitats que s'han amagat a l'opinió pública que ara és qüestió de rentar I'honor de I'església com a primera mesura. Ja ho deien els romans: ai, dels vençuts! Ara és la ocasió de distanciar-se, no fos cas que semblés que és un mal escampat!

També ens sembla força notori que una premsa que generalment no es preocupa dels temes religiosos, i que sol fer ostentació d'una opinió absolutament laica, allunyada de qualsevol credo, es pregunti ara si el mossèn serà o no digne de continuar dient missa. Tal vegada és un deure de consciència tenir preocupació per els fidels que acudiran a les celebracions, entre els quals, ben segur, no seran els que opinen. Estem immersos en una societat lúdica i generalment descreguda, que es mira a distància tot el que passa a les parròquies, excepte quan hi ha un escàndol. En tot cas, tenim al cap la beneficiosa pluja de sentit comú que setmana rere setmana ens ha donant Reixach amb les seves cròniques, intentant interpretar allò que era sa i bo de l'Església actual, separant-ho d'allò altre que encara conserva de nostàlgia i de protocol. Ens dol sincerament tot el que ha transcendit i el que hi hagi de veritat en alguns indicis, però procurarem no ser dels que tirin la primera pedra, ben conscients que tots tenim les nostres pròpies culpes.