L'abraçada

Jordi Pujol va ser capaç de des­men­tir Niceto Alcalá Zamora. El pare de la pàtria va poder ser alhora el Bolívar de Cata­lu­nya i el Bis­marck d'Espa­nya. Si Alcalá Zamora hagués sigut Quim Monzó li hagués dit a Fran­cesc Cambó que no podia ser alhora puta i Ramo­neta. “Jo era la ter­cera via”, li va dir Pujol a Mònica Ter­ri­bas. Bis­marck i Bolívar, puta i Ramo­neta, ter­cera via, peix al cove. Tant li fa. Pujo­lisme entès com un tot. Com un hiper­li­de­ratge, com la cons­trucció de l'auto­go­vern des del “Lluís, la Gene­ra­li­tat som tu i jo” dit a Pre­na­feta fins a un pres­su­post de 36.000 mili­ons d'euros. El pujo­lisme amb les seves vir­tuts i els seus defec­tes. L'endemà d'acor­dar la pre­gunta de la con­sulta, Artur Mas va anar a l'exe­cu­tiva del par­tit fun­dat per Pujol, l'any que ve farà 40 anys. Va rebre una ovació i, en un moment donat, que diria el pro­feta, es va abraçar a l'expre­si­dent. Una abraçada, breu a la tele­visió, però llarga a l'ull del fotògraf. I, en aque­lla imatge, s'hi reflec­teix el canvi de marc. De voler trans­for­mar Espa­nya a voler un estat. El par­tit de Cata­lu­nya, el que millor ha sabut con­nec­tar amb les clas­ses mit­ja­nes, és ara esta­tista. I, des de diven­dres, inde­pen­den­tista. CDC farà cam­pa­nya pel “sí-sí”, perquè són les clas­ses mit­ja­nes les que han can­viat. Sense clas­ses mit­ja­nes no hi ha via cata­lana. Mireu el vídeo aeri pen­jat ahir. Mareja. Per l'acce­le­ració de les imat­ges i metafòrica­ment. I és pre­ci­sa­ment perquè aquest és un movi­ment de clas­ses mit­ja­nes que els pro­fe­tes de l'apo­ca­lipsi s'equi­vo­quen. La con­sulta tren­carà Cata­lu­nya, diuen. I, men­tre ho diuen, el país es mira la Núria Solé i el Roger de Gràcia fent La Marató de TV3, líder a la tele de deu del matí a una de la mati­nada –excepte quinze minuts per a Jordi Évole– i recapta deu mili­ons per a la inves­ti­gació de les malal­ties neu­ro­de­ge­ne­ra­ti­ves. Això és el que encara no han entès. Com és aquest país.