El Dr. Slump i el PSC

L'altre dia vam anar a sopar. I allò que demanes: que si tal plat i el de més enllà. Algú va dir: “Us queda alguna ració del PSC?” L'home va mirar... i no. És difícil trobar a bars i restaurants de comarques manduca socialista. Aquí, abans, el tiberi socialista era d'aquells de cafè, copa i puro: si volies, mai t'aixecaves de taula. Ara, ni socialistes, ni plat, ni estovalles. No sé si la gent s'ha tornat herbívora, carnívora, o menja gelatina, però està a règim socialista. “Heu d'anar a Barcelona”, ens va dir el cambrer. Som-hi. Vam anar a la gran metròpoli: a la recerca d'un llomillo que s'ha tornat caviar. Ja vam trobar botigues on en venen, ja, però ens vam sentir com el Dr. Slump a la sortida del supermercat. En una escena de la fabulosa sèrie de dibuixos animats el professor Sembei Norimaki (pare de l'admirada Arale) vol seduir l'exministra Trujillo, o Susana Díaz, de torn intentant reduir la gegantesca compra del súper. Solució? Treu un assecador de mà de la Revolució Russa i comença a disparar a les bosses cridant: “Petit, petit, petit...” Sense paraules. Desenes de persones l'envolten i riuen de la xarlotada de l'inventor sapastre.

El PSC vol fer lil·liputenca amb un assecador de PVC la realitat de Catalunya per poder decidir lliurement la nostra nutrició. Com més cops crida “petit, petit..” (tuit, tuit...) qui es fa diminut és el PSC. I això es pregunta el Dr. Slump-PSC? Fàcil com un pa amb tomata: som el que mengem. No es pot confondre el fum amb el rostit. Si poso mil quilos de sal a un gram de carn menjo sal, no pas carn. Ja ho diuen tots els dietistes: no es pot ser abans socialista que català.

Mentre el PSC nega a cops d'assecador l'hort, la vinya, el pistatxo i el guacamole, se li buida el rebost i el colesterol i la hipertensió habiten a l'estratosfera. Mira que és senzill com un rajolí d'oli. Ho diu la dita catalana: “Tranquil·litat i bons aliments fan sanes les gents.” Aquí i a la Vila del Pingüí.