Llum de Nadal
La gràcia del Nadal i d'aquestes festes és que per uns dies fa l'efecte que el temps s'atura. Passen coses, però moltes d'aquestes coses: els llums i la música en alguns carrers, els àpats amb la gent del treball, l'amic invisible, les felicitacions, les il·lusions infantils i aquelles altres dels més grans, tan sovint infantilitzades, els horaris endiumenjats dels comerços, les ponsèties, les vacances o els dies de festa segons la feina o l'atur de cadascú, la grossa de Nadal, el tió, el costum agònic de la missa del Gall, els àpats amb cava i torrons, els també agònics Innocents, sembla que aviat la grossa més nostra, Els Pastorets, el Cap d'Any amb els raïms, el vell home dels nassos o les calces vermelles, els Reis… s'ajunten amb moltes altres coses de manera que semblen parts d'un mateix pack que atura el temps i que desfila enclòs en un mateix fanalet de consum, costum, màgia, somriures, fartaneres, visques, desitjos i crides a la solidaritat postmarató de TV3. També, hi ha un xic de tedi i de nostàlgia en aquests dies. Ara mateix, escoltava la veu de l'Adolf Beltran al programa Sentits, de Catalunya Informació, llegint un fragment dels records de l'Eugeni Xammar del Nadal de fa més d'un segle. “Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartró, plena de pols i teranyines, era posada damunt la taula.” A la capsa, hi havia les figures del pessebre, “adormides” durant onze mesos, protegides per encenalls i embolicades en paper de diari. “Sempre hi havia víctimes: rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada… ovelles privades de totes quatre potes. Amb paciència i amb una solució enganxadissa, casolana”, el pare de l'Eugeni Xammar “realitzava veritables miracles de cirurgia” perquè en aquell temps les figures no eren de goma i perquè la tradició exigia també que, any rere any, se'n trenquessin algunes, que el pare les adobés i fins i tot que la capsa fos empolsegada i plena de teranyines. Sí, de petits fa també l'efecte que els pares solucionen moltes coses. De més grans, costa de creure que puguin solucionar gaire res, com també costa de creure que ens serveixin de gaire les paraules de Nadal del president del nostre govern, del del gobierno o fins i tot del rei més fals de tots els que entren a casa durant aquests dies. Però sembla que aquest 2014 deixarem la simbomba per agafar la falç. No per fer mal, sinó per fer-ne via. I mai no ha estat tant a les nostres mans. Sí, en Xammar també hi seria.
