L'escola de la ràdio

En el decurs de l'acte commemoratiu dels 80 anys de Ràdio Girona, que va conduir magistralment, el periodista Iñaki Gabilondo va confessar públicament que tenia 71 anys. Prové, doncs, d'una ràdio molt diferent de la d'ara. Prové d'una època en què als estudis de les emissores no hi havia lloc per a la improvisació; tot estava encotillat i perfectament estructurat d'acord amb uns guions escrits prèviament paraula per paraula. Gabilondo fa temps que reivindica aquella manera de fer ràdio basada en “un llenguatge que ha estat molt poc analitzat”, diu. Un llenguatge fidel a regles molt precises fixades en “tota una gramàtica”. Les frases que s'escrivien i es llegien havien de ser senzilles, perquè l'oient les havia d'entendre només escoltant-les, sense possibilitat de retrocedir per rellegir-les. Les paraules usades havien de ser sonores i acolorides, per estimular la imaginació de l'oïdor. Els paràgrafs havien de tenir una música interna i s'havien d'integrar en un conjunt eufònic i sense dissonàncies.

Els qui vam començar a escriure fent guions radiofònics d'aquell estil sabem fins a quin punt vam utilitzar tots els recursos possibles per captar l'atenció d'una audiència invisible i sovint improbable. Va ser així com vam fer el millor aprenentatge del periodisme de paper que hem practicat després. Sempre més hem viscut dels rèdits d'aquella experiència i encara avui intentem aplicar als articles de premsa les tècniques i les fórmules expressives descobertes en la redacció d'aquells primers guions. Encara avui sotmetem sovint els nostres escrits a la prova del nou de la lectura en veu alta –com si els llegíssim per la ràdio– per tal de comprovar si tenen la cadència i el ritme adequats. Per això hem pogut compartir feliçment, de la mà de Gabilondo, l'aniversari d'un mitjà que ens va ensenyar –fins allà on vam ser capaços d'aprendre'ls– els principis i els secrets d'una bona comunicació.