La certesa i la incertesa
El 1868 el físic escocès James C. Maxwell va explicar els fenòmens magnètics i elèctrics per equacions matemàtiques que definien el comportament d'unes ones desconegudes fins llavors que viatgen per l'espai a una velocitat de 300.000 km per segon. Maxwell va deduir que la llum era una ona electromagnètica. L'ona que es propaga significa que en un punt de l'espai per on passa, la intensitat dels camps magnètics i elèctrics creixen i desapareixen amb una freqüència fixa. Quan un cotxe passa de pressa, el veiem arribar i desaparèixer, però si viatgéssim a la mateixa velocitat per una carretera paral·lela el veuríem en repòs, com si estigués quiet; podríem fins i tot parlar amb els seus ocupants. Einstein va pensar que si ens moguéssim a la mateixa velocitat que una ona electromagnètica, la veuríem congelada, sense que els seus camps magnètics i elèctrics creixessin ni desapareguessin. Però això és impossible, una ona, per la seva mateixa naturalesa, no pot estar en repòs, una ona que no es mou no existeix. La conseqüència és clara: ningú pot viatjar a la mateixa velocitat que la llum. L'univers té un límit, res es pot moure més de pressa que la llum. Aquest descobriment que pot semblar trivial és el fonament de la teoria de la relativitat, que explica que la distància es redueix i el temps s'escurça quan es viatja a una gran velocitat. Aquest principi ha canviat una teoria que sempre ens havia semblat indubtable: el temps és constant i la distància és fixa. Avui sabem que això no és cert. La realitat física, per molt complexa que sigui, es regeix per lleis inamovibles que una vegada deduïdes a partir de l'observació i experimentació no varien. Entendre el que passa o predir el que passarà és un simple càlcul que només la teoria quàntica ha convertit en probable més que certa, però, i això és l'important, amb una probabilitat definida i coneguda. La ciència va acompanyada de la previsibilitat una vegada descobertes les lleis per les que es regeix.
La realitat que analitzen les ciències socials, i en concret l'economia, és inabastable perquè els fets i els resultats estan definits per homes que tenen un comportament que només la seva lliure voluntat determina. És aquesta circumstància l'origen de la dificultat dels economistes per endevinar el futur. En un debat sobre l'economia d'Europa, un dels participants va dir: l'euro està mort, el creixement de la competitivitat dels països del sud d'Europa ha estat, és i sempre serà, menor que la dels del nord, sempre s'allunyaran. Si la moneda és la mateixa i no es pot, com s'ha fet de manera recurrent en el passat, devaluar les monedes dels països menys competitius per fer-los més pobres però amb major capacitat de competir perquè, per la devaluació, els seus productes són més barats. Si no es disposa tampoc d'un tresor públic comú, i per tant d'un deute compartit, i no hi ha una autoritat econòmica europea única que ajudi els països que perden competitivitat mitjançant el transferiment de capital per cobrir la despesa i la inversió que ells no són capaços de finançar. Si tot això passa, arribarà un moment que els països poc competitius dintre de l'euro esdevindran inviables perquè les seves economies seran incapaces de crear la riquesa necessària per proveir d'un mínim nivell de benestar els seus ciutadans. El dèficit no pot ser etern. Per tant o hi ha a Europa unió política, que està ara lluny del desig dels estats membres,o l'euro esdevindrà inviable perquè no es podrà mantenir per a tots els estats que ara el comparteixen.
L'argument sembla incontrovertible però no ho és, perquè, com ha passat a vegades, es pot invertir la competitivitat d'aquells països que ara pateixen per un munt de raons: la capacitat de ser més eficients, el centrament de l'economia de cada nació en allò en què és excel·lent, les reformes estructurals, etc. No hi ha, com en la ciència, lleis immutables, tot depèn de la voluntat dels individus i grups socials que tenen dinàmiques que només depenen d'ells mateixos... És aquesta diferent pràctica i experiència la que determina la menor capacitat dels tècnics i científics per comprendre la realitat social i entendre la dinàmica dels pobles.
