El xoc inevitable?

El 1995 el PIB de la Xina era el 10% del PIB dels EUA. El 2021, el 75%. El 1995 els EUA produïen el 25% de les manufactures mundials i la Xina, el 5%. El 2022 els EUA produeixen el 17% i la Xina, el 30%. La situació relativa al Regne Unit i Alemanya el 1914 era similar a la situació dels EUA i la Xina el 2024: un poder emergent i un de dominant. L’emergent autocràtic, llavors, Alemanya; ara, la Xina. El dominant liberal, fa un segle, el Regne Unit; ara, els EUA. Una geoestratègia d’àmbit mundial controlada per la potència dominant, llavors, el Regne Unit, a través de l’imperi britànic; ara, els EUA, pel comerç, la tecnologia i la força militar. Un domini continental de la potència emergent, llavors, Europa amb Alemanya; ara, Àsia amb la Xina. El conflicte era polític i militar llavors; ara, polític i econòmic.

La inadequada gestió de l’enfrontament va conduir a la guerra. Alemanya no va saber controlar l’agressivitat de l’imperi austrohongarès, el seu aliat, als Balcans; l’enfrontament amb Sèrbia es podia evitar, però no es va fer. Avui la Xina no vol contenir l’agressivitat de Rússia a Ucraïna; Rússia no s’hi juga res més que l’orgull polític i la projecció exterior, com Sèrbia fa un segle, però la Xina ajuda Rússia de manera determinant en la guerra perquè pensa que això afebleix el seu enemic, els EUA. La Xina pensa que els EUA volen impedir el seu desenvolupament econòmic. Alemanya va entendre fa un segle que el missatge dels britànics era: “Si atureu el vostre creixement, no hi haurà problema.” Renunciar al que es considera la raó de ser d’un estat porta indefectiblement a la guerra… Llavors va passar i ara es podria repetir.

L’opacitat de l’economia xinesa fa difícil saber si els preus competitius dels seus productes es deuen més a l’eficiència industrial o hi ajuden força les subvencions públiques. Una iniciativa intel·ligent per a la Xina seria regular les seves exportacions, en preu o en volum, de manera que s’evités que la indústria d’altres estats quedés fora del mercat. Aquesta iniciativa aniria a favor de tots. L’aparició d’aranzels no va a favor de la Xina, avui ja és un fet: cotxes elèctrics, panells solars… Ja el 1903 l’associació alemanya d’exportadors va dir: “Els avantatges del proteccionisme són infinitament menors per a l’economia que acords bilaterals entre exportador i importador.” La punta de llança llavors era el domini del mar. El Regne Unit necessitava el comerç. El seu imperi era marítim. Quan a partir del 1890 Alemanya decideix construir una flota que pogués competir amb la britànica, per l’impuls i la visió del ministre de Marina, l’almirall Von Tirpitz, es va arribar a un punt de no retorn cap a la guerra. L’amenaça, a partir del 1900, es va convertir en possibilitat probable. Era aquesta superioritat la que sostenia la geoestratègia, que els britànics no estaven disposats a perdre. Ara aquesta qüestió és la supremacia de la tecnologia digital i la intel·ligència artificial, en la qual els EUA mantenen el lideratge (Nvidia, Intel, etc.), amb un punt feble, la fabricació de xips, que en un 50% es fa a Taiwan.

Segons el Comunicat de Shanghai del 1972, els EUA van declarar que només hi ha una Xina i que Taiwan és part de la Xina. Segons Odd Arne Westad (Foreign Affairs, juliol 2024), caldria ara desinflamar el conflicte: “Washington podria dir que en cap circumstància els EUA suportaran la independència de Taiwan, i Pequín podria declarar que no utilitzarà la força tret que Taiwan faci passes formals envers la independència.” Seria no dir gaire per allunyar el risc d’una gran guerra a curt termini sobre Taiwan. Si Xi es vol mantenir, com sembla, en el poder per un temps indefinit, una posició dels EUA que assegurés que no intentaran desestabilitzar la Xina podria ser útil. Es va fer als setanta amb Brezhnev i va funcionar. Des del 1900, el ministre de la guerra del Reich, Alfred von Schlieffen, havia definit el pla de campanya a l’oest, que suposava envair Bèlgica i embossar l’exèrcit francès a Metz. La teoria era que Rússia faria una mobilització lenta i Alemanya podria guanyar a l’oest, primer, i atacar l’est, després. El pla no va resultar i el conservadorisme del mariscal Von Moltke va reduir la incidència de l’ofensiva.

Ara el pla d’invasió de Taiwan per la Xina és conegut i això el fa més creïble. De la mateixa manera que el pla Schlieffen va ser un factor a favor de la guerra i estava definit al detall, el pla d’invasió de Taiwan també ho està avui. Tenir la guerra planificada fa creure que és de resultat menys incert. La desconfiança entre la Xina i els EUA s’incrementa quan els EUA envaeixen l’Iraq. Més que el poder militar dels EUA, es fa evident per a la Xina la facilitat dels EUA per saltar sobre l’ordre internacional sense respectar la integritat dels estats base de la seva geoestratègia. Una antinòmia explícita: “Ara és l’Iraq; demà pot ser la Xina.” El pressupost de Defensa a la Xina es va doblar del 2000 al 2005 i es va tornar a doblar el 2009. La cursa d’armaments va esdevenir un fet. Podríem, un segle més tard, cometre els mateixos errors. Llavors va ser catastròfic; ara podria ser entre catastròfic i greu.